EL TRANSVERSAL
Als seus vuitanta-nou, ni ho podia ni ho volia evitar. Sempre que pujava al vagó d’aquella línia de Metro, els records i les vivències li anaven i li venien com imatges en blanc i negre d’una Polaroid. Imatges i vivències que es guarden a la memòria com el tresor més preuat.
Aquell matí no seria diferent. Encara recordava l’emoció de la primera vegada que, de la mà del seu pare, va pujar a aquell vagó de Metro l’any 1940, quan ell tenia només cinc anys. . El Transversal, n’hi deien. Des d’aquell precís moment havia conviscut sempre amb aquella estranya sensació que el seu destí havia quedat per sempre lligat al d’aquella línia de Metro. I és que, 20 quilòmetres de línia, donen per moltes històries.
No es cansava mai d’explicar a propis i estranys com aquell setembre de 1957, tot just arrancar el vagó de l’estació d’Urquinaona va veure, per primera vegada, la cara de la Júlia. Abans d’arribar a l’estació d’Arc de Triomf ja s’havien mirat. Abans d’arribar a l’estació de Marina ja s’havien enamorat.
Durant aquell 1957 les estacions del Transversal que discorrien entre Santa Eulàlia i Arc de Triomf van ser testimonis dels primers somriures, confidències, petons i abraçades. L’any 1959, enmig de les estacions d’Urquinaona i Arc de Triomf, en honor a aquell punt precís del Transversal on tot havia començat, va agenollar-se davant la Júlia i li va fer la pregunta: Júlia, em faries el gran honor de casar-te amb mi?... i en aquell vagó, en aquell moment absolutament màgic s’iniciava una relació d’amor que duraria més de 50 anys.
Sembla mentida com 50 anys de vivències es poden compilar en estacions, en andanes i en vagons de metro; en avisos sonors, en cafès amb llet en bars foscos d’estacions fredes; en ascensors que pugen i en escales que baixen; en moments bons; en records dolents.
De com la notícia de la primera filla queda per sempre gravada als bancs de l’estació de Santa Eulàlia mentre la Júlia el mira i li diu que ja mai més estaran sols. De com els dolors de part s’allarguen des de l’estació de Rocafort fins a Hospital de Bellvitge. De com s’arriba essent dos i se’n torna essent tres. De com aquell nom , Eulàlia, pren vida pròpia i marca l’inici d’una descendència que malgrat ser poca, queda lligada al destí d’aquell Transversal per sempre.
I en tot això pensa ell aquell matí de 2024 assegut en un seient del vagó. En la vida viscuda i en tantes alegries i penes que aquesta els ha donat. La Júlia va marxar fa tres anys si, però encara la pot veure en cada vagó del Transversal somrient, alegre i tranquil·la, mentre li diu a cau d’orella que l’espera pacientment.
I en un últim sospir mira al seu voltant content i se sent, per última vegada, part d’un engranatge centenari que ha marcat el seu propi destí i també el de tanta gent normal, el de tanta gent que dia a dia es busca i es troba (o no), el de tanta gent que viu i sobreviu. El de tanta gent.
I en el precís moment que l’avís sonor marca el final d’aquella línia del Transversal, tanca els ulls per sempre i exhala un últim sospir mentre veu la Júlia a l’altre cantó de l’andana, en una intersecció precisa dels seus vuitanta-nou anys, en una estació sense transbord, en el moment en què tot s’acaba. En el moment en què tot, tot, torna a començar.
“Propera estació Hospital de Bellvitge, Final de línia”.