El vagó maragda
Aquell dia, en baixar a l’andana del metro per anar a la universitat com de costum, tot em va semblar diferent. Em vaig fixar d’una manera especial en les parets plenes d’història, en el terra enfosquit pel trepitjar de tanta gent, en els cartells publicitaris… I em vaig adonar que mai m’havia mirat el metro d’aquella manera. Pensava en totes les vides que havien travessat aquell espai entre les vies i la paret en què ara moltes persones es recolzaven esperant que arribés el seu tren. Em vaig asseure i vaig girar el cap, els números vermells m’indicaven tres minuts d’espera. Vaig decidir prescindir dels auriculars, amb els que sempre escolto un pòdcast, limitant-me a observar el meu voltant. Vaig fer una ullada a la gent amb qui estava compartint un mateix espai, una dona gran amb cara de cansada carregant moltes bosses, una nena petita que em somreia, una parella discutint i sobretot molta gent mirant les seves pantalles aliena a allò que els envoltava. De sobte vaig sentir el soroll del tren; vaig pensar que s’havia avançat força, però això no va ser el més estrany. Quan el metro va frenar davant meu no em vaig trobar amb els seus característics colors vermells i blancs, el metro era maragda. Tot i aquell sobtat canvi d’estil no vaig dubtar a pujar. Curiosament, el meu vagó estava buit i vaig poder asseure’m, sort que ho vaig fer perquè el metro anava molt més ràpid de l’habitual. Uns segons més tard va frenar a la meva parada, saltant-se totes les anteriors. Cada cop em sentia més desorientada, aquell matí fugia totalment de la meva normalitat. Amb una barreja de confusió, por i fascinació vaig sortir del vagó abans que passés alguna altra cosa. Després d’agafar diverses escales mecàniques vaig tornar a veure la llum d’aquell matí de divendres. Vaig començar a caminar amb l’objectiu d’arribar a la universitat, en un primer moment tot semblava normal. Però quan em començava a refer de l’ensurt d’aquell estrany viatge en metro, vaig començar a veure coses a les quals malauradament no estava acostumada. Un noi ajudava un home gran a travessar el carrer i a pujar les bosses de la compra a casa seva i al carrer no hi havia ningú passant fam ni sense un lloc on viure. No entenia gaire bé que estava passant des que vaig pujar al metro maragda, desafortunadament aquella no era la meva realitat quotidiana. Baixant per Rambla Catalunya vaig passar per davant del despatx d’una empresa important, no vaig poder evitar fixar-me que la majoria dels càrrecs de responsabilitat estaven ocupats per dones. Llavors vaig arribar a una plaça on sempre em trobo amb tot de nens jugant en un terra gris i envoltat de cotxes, mentre les mestres pateixen perquè ningú prengui mal. Aquell dia la plaça s'havia transformat en una zona verda al bell mig de la ciutat, un lloc on els nens i nenes corrien feliços, jugaven amb les fulles que queien dels arbres i aprenien els tipus de flors que creixien entre l'herba. Cada cop estava més a prop del meu destí i començava a entendre que el metro m’havia portat a un lloc millor del que m’havia estat portant durant tot aquell any de trajectes a la universitat. Allà em vaig trobar que el grup de nois que sempre tenia paraules d’odi envers la gent que no havia nascut aquí, havia canviat el seu odi per respecte i convivència. I va ser llavors, quan sense encara estar segura de si allò era un somni o la meva nova realitat, vaig pensar que la meva única certesa era que aquell dia el metro m’havia portat a una Barcelona millor.