Destins creuats
Barcelona, 1924
Martí es va ajustar la gorra i va respirar a fons. El soroll del tren inaugural ressonava a les seves orelles mentre desenes de persones s'amuntegaven a l'estació. Per primera vegada, la ciutat correria sota terra.
Martí tenia vint-i-dos anys i les mans aspres de carregar caixes al port. Però aquell dia no estava als molls. Havia aconseguit feina com a ajudant en el primer comboi del Gran Metropolità de Barcelona. La seva mare va plorar d'orgull en veure’l amb uniforme, i el seu pare li va dir que ara seria part de la història.
Mentre ajudava les dames a pujar al vagó, Martí es va fixar en una jove amb un vestit blau. Tenia els ulls plens de curiositat. Es deia Neus, i quan el tren va arrencar i la ciutat va desaparèixer per endinsar-se en el túnel, les seves mirades es van creuar.
—És com viatjar al futur —va dir ella, somrient.
—O al cor de la ciutat —va respondre Martí.
Aquella frase va quedar gravada en la seva ment per sempre. I també el record de Neus.
Barcelona, 2024
Ona va col·locar els guants sobre les rodes de la seva cadira i va observar l'estació de Passeig de Gràcia. Havia baixat en ascensor des del carrer, i ara mirava amb fascinació els rètols commemoratius del centenari de TMB. Les fotos antigues li retornaven imatges d'homes amb gorres i dones amb vestits llargs. Un d'ells era el seu besavi Martí.
La seva mare sempre li explicava la mateixa història: "El teu besavi va conèixer a la teva besàvia en el primer viatge del metro. Ella deia que el túnel els va unir perquè, en la foscor, no importaven les diferències".
Ona es va moure lentament i la seva cadira va grinyolar una mica quan va avançar cap a l'andana. Anava a pujar a un vagó històric que havien restaurat per a l'ocasió. Ona, igual que Martí un segle abans, sentia que formava part d'una cosa més gran que ella mateixa.
Barcelona, 1924
El trajecte inaugural transcorria entre riures, converses nervioses i la sorpresa dels passatgers. Martí, encara al costat de la porta, es va acostar a Neus quan va veure que la seva bossa queia a terra amb el moviment del vagó.
—Aquí tens —va dir, retornant-li.
Neus li va dedicar un altre somriure.
—Diuen que aquest tren canviarà la vida de la gent.
Martí va assentir, encara que no entenia del tot el que volia dir. Però sabia que la seva vida sí que acabava de canviar.
Barcelona, 2024
El tren històric va arrencar lentament, portant a Ona i a altres passatgers a través del túnel. Ona involuntàriament va somriure. Sempre havia sentit que el metro era el seu aliat. Des de petita, quan els seus pares la portaven al metge, i ara, quan viatjava sola per tota la ciutat. Les rampes, els ascensors, els espais reservats: tot era una invitació a moure's sense por, a formar part d'un món que continuava en marxa.
Va tancar els ulls i va deixar que el moviment del tren l'embolcallés. En la seva ment van aparèixer imatges de Martí, jove i nerviós, ajudant als passatgers l’any 1924. Va pensar en ell, en Neus, en com aquella trobada casual havia donat origen a generacions de vides, inclosa la seva.
El tren va continuar la seva marxa, i Ona va repassar mentalment les fotos del centenari i per un moment, va pensar que havia vist una imatge borrosa de Martí, amb el seu uniforme i el seu somriure juvenil.
I mentre el tren avançava pels túnels del present, Ona va sentir que el passat i el futur s'entrellaçaven en aquell trajecte. Un viatge on, sense importar el temps ni les circumstàncies, les vides sempre es trobaven.