Passatgers amb destinació desconeguda
Estimat passatger desconegut,
Si aquesta carta ha arribat a les teves mans vol dir que el meu petit experiment ha funcionat: que has pujat, com sempre, al primer vagó del metro, just davant meu. I que jo, com sempre, t’he vist a través del reflex del vidre, amb aquell aire de persona que té una destinació clara.
A aquestes alçades, ja tinc dues teories sobre tu: o ets un funcionari amb un rellotge intern programat per la Generalitat, o bé una intel·ligència artificial tan ben dissenyada que ni ChatGPT et podria reconèixer com a robot. Perquè, sincerament, qui arriba a la mateixa hora, al mateix vagó, amb la mateixa expressió, cada dia?
Jo no acostumo a fer això. No acostumo a escriure cartes a desconeguts, ni a passar-les per sota la porta del compartiment del conductor com si estiguéssim en una pel·lícula romàntica de baix pressupost. Però resulta que el meu avi, fa exactament cent anys, va fer el mateix. Ell també conduïa un metro, i també es va enamorar d’una passatgera desconeguda que pujava cada dia a la mateixa hora. No existia WhatsApp, així que va optar per la via directa: una carta. Amb ella, li va proposar una cosa senzilla: "Si m’has llegit i vols saber qui soc, somriu quan entri el metro demà". La resta és història (i jo en soc la prova vivient que va acabar força bé).
Així que, seguint la tradició familiar i sense cap intenció de semblar assetjadora (juraria que no és així com funciona el romanticisme al segle XXI, però bé...), et deixo aquesta nota amb la mateixa proposta: si vols saber qui soc, demà, quan el metro arribi, somriu. I si no, cap problema, seguiré conduint aquest tren cada matí, portant desconeguts d’un punt A a un punt B, fent veure que no espero res. I potser tu seguiràs pujant, sense saber mai que algú, darrere aquest vidre, ja t’esperava.
PD: Si t'animes a compartir alguna història més enllà d’un trajecte de metro fes-m'ho saber, estaré encantada.
Sempre teva (o, si més no, fins a la següent parada),
La conductora que et veu cada dia