Descens al centre
Em dirigeixo a la boca del metro. Abans sempre m’acompanyava fins aquí. Ara ja fa dies que ni em parla. Em resigno mentre baixo les escales com tothom. Un dia més en aquesta mena de ritual tàcit. Pico la targeta. L’aire calent em consola en la processó de descens. A l’andana ja hi ha molta gent reunida per anar als llocs on no vol anar.
Ja dins el vagó m’enfoca la llum blanca de la línia 5. Em sotmet a una anàlisi. “El meu somni seria no haver d’agafar mai el metro” deia la meva amiga freelancer que es va independitzar al Bages. Jo aquí. Per sort, he pogut seure. Així restringeixo les invasions al meu espai vital. Només dues persones enganxades al meu costat com a màxim. A la pròxima parada s’omple el tren de més cossos. Els tinc davant. Haig de fer alguna cosa més que estar palplantada mirant.
No he portat el llibre. Penso en treure el mòbil. Això voldrà dir fer-se mal. Millor em quedo quieta sense fer res. És inútil, ara ja ho he decidit. Agafo el mòbil. Sense missatges d’ell. No sé per què ho faig. Busco per quina parada anem sense necessitar-ho. Massa gent per veure-ho. Els meus ulls topen amb la carpeta que porta una adolescent, decorada amb un collage fet d’imatges on apareix un noi androgin d’anime. Recordo aquells anys innocents on era feliç pensant en amors platònics, molts d’ells en 2D. Tornaria a això? Quin ridícul. Volia distreure’m del meu malestar creixent.
Sucumbeixo a la compulsió. Torno a mirar el mòbil. Aquesta vegada obro el xat. L’ha mirat només dues vegades en dos dies. M’agafa mal de panxa. Era una persona que sempre estava en línia. Ha marxat de viatge amb una persona especial. Ho he sabut per un amic en comú. No fa tantes setmanes que encara teníem un contacte estret. De sobte, monosíl·labs secs. I ara silenci. Què hauré fet malament. Haig de pensar... La persona que tinc al costat em genera més neguit. Li cauen els mocs i en comptes de fer servir mocadors va fent sorolls amb el nas.
“Pròxima parada: Entença”. Encara en falten moltes. Prous per asfixiar-me a preguntes. Què deu tenir aquesta persona especial que l’absorbeix tant? Què té perquè hagin establert un vincle fort tan ràpid? Va significar alguna cosa la nostra relació? Ara sóc jo la que s’aguanta els mocs. Em ve al cap una frase que em va dir: “les persones emocionals em desgasten”. M’agradaria ser com ell. No fa res per validació externa, no es vincula. Tan estoic i lògic, sense emocions pel mig que l’apartin d’oportunitats laborals ambicioses, d’objectius... Estic farta del meu neuroticisme, la meva falta de confiança, l’aferrament ansiós, la negativitat.
No em suporto a mi mateixa. Ho repeteixo, però tot el que he après trontolla. Hi ha una fuita d’una veritat que començo a intuir. Una fissura de llum. Un estat de joia infundat s’obre pas des de les entranyes i em corregeix serenament. Qui és “mi mateixa?” Les meves pors, les neurosis, les inseguretats? La màscara cau.
El que experimento és visceral, però inunda tot l’espai. És invisible però més real que qualsevol objecte. No hi ha separació. Això que noto també sóc jo? O és l’únic que sóc… Sí.
Observo la gent. Els veig per primer cop. En cada persona identifico aquesta font d’energia que visc. Em fa feliç tenir-les al costat. El nivell de confort és aclaparador.
La llum interna s’emmiralla amb l’externa arribant a Can Boixeres. A fora hi ha un ametller florit que sembla decretar un triomf. Les preocupacions d’abans són remotes i alienes. No em falta res. Ja estic aquí. Ja sóc.