El Quadern
El formigueig de gent en hora punta és considerable a l’andana de Lesseps. Vaig amb temps; agafaré el següent comboi. Mentre m’espero, dono una ullada a l’estació. A uns metres hi veig dues persones, una dona gran i una altra de més jove, mirant cap a la boca d’entrada al túnel. Totes dues comenten alguna cosa amb interès, tot mirant cap a dalt.
Encuriosit m’hi acosto, intentant esbrinar de què parlen. I allà em teniu, mirant les musaranyes al seu costat. Hauria volgut que se m’empassés la terra quan jo, amb la boca oberta, em vaig adonar que em miraven amb un posat interrogatiu.
- Disculpeu. No volia molestar. Intentava esbrinar què hi veien en aquesta arcada.
- Just ara li estava explicant a la meva neta com veiem aquesta decoració els usuaris del Metro ara fa un segle, quan el van inaugurar-. Em va dir l’anciana.
No m’ho podia creure; una senyora m’estava explicant que era aquí fa cent anys, quan van inaugurar el Metro de Barcelona.
- És que abans es feien les coses maques, a més d’útils-. Vaig etzibar tot assenyalant les rajoles que recobrien la bocana. Unes rajoles pintades a mà, avui en mal estat, revestien la volta del túnel. Eren el vestigi d’una altra època.
- Heu de tenir present que fa un segle ningú no portava una pantalla a la butxaca – va somriure burleta. - A més -continuà- no es pot arribar a imaginar el daltabaix que va suposar per als ciutadans haver de baixar al subsol per agafar un tren. Allò sí que era una revolució del transport… La decoració no només entretenia; també ens relaxava.
A aquelles alçades m’havia oblidat del tot de la reunió que tenia una hora més tard per decidir els acabats d’aquell edifici d’oficines de lloguer. La consigna era posar-hi qualsevol cosa. Total, ningú no hi pararia atenció… Aquesta consigna acabava de canviar definitivament. Ens prendríem el temps que calgués per escollir uns materials que fossin macos, útils i ajustats a pressupost.
- Disculpi jove, crec que l’estic avorrint – em digué la senyora en veure’m abstret.
- No s’ho cregui, senyora. A més d’explicar-me una bonica història, m’ha fet un gran servei. A propòsit d'això, no sé el seu nom. Jo em dic Carles.
- El meu nom és Maria, jove.
- Bé, Maria, no pateixi. Ha estat tot un plaer poder parlar amb vós.
Em vaig dirigir a mirar de més a prop les rajoles valencianes amb motius florals blaus i grocs. Vaig girar el cap per fer-li encara una consulta a la senyora Maria. Però ja no hi era. Vaig mirar per l’andana, però s’havia esfumat com per art de màgia. Dues passes més enllà hi vaig trobar un quadern que es veia antic però que, sorprenentment, estava nou. A la portada s’hi podia llegir: Maria Canals. Segon curs elemental 1924-25. Se’m glaçà la sang. Havia d’entendre que aquest quadern pertanyia a la Maria? O era jo la víctima d’alguna performance organitzada per TMB amb motiu del centenari del Metro de Barcelona?
Vaig passar la portada del quadern i vaig començar a llegir el seu contingut:
10 de gener de 1925
Redacció
Inauguració del Ferrocarril Metropolità de Barcelona
Avui, 30 de desembre, he vingut amb la família a la inauguració del ferrocarril subterrani a la plaça Lesseps…
Vaig haver de seure en un banc per reflexionar-hi. Intentava respondre totes les preguntes que m’assaltaven. Però de seguida vaig decidir que no, que la màgia és el que és, precisament, perquè no intentem respondre tot allò que, en principi, no té resposta.