Cent anys repartint alegries
El senyor Mustafa entra al vagó amb la precisió d’un rellotge suís. Fa trenta anys que treballa com a rellotger i diu que la puntualitat del metro de Barcelona li ha ensenyat més sobre el temps que qualsevol curs d’enginyeria. “Aquí, si el tren arriba a les 8:03, arriba a les 8:03! Si ho fes així el meu aprenent, potser no em faria perdre clients.”
A l’altra punta del vagó, la senyora Montserrat, mestressa de casa de tota la vida, conversa amb el senyor Kim, un cuiner coreà que viu a Sants. “Jo faig la millor truita de patates del barri,” diu ella amb orgull. El senyor Kim somriu i respon: “Això ho haurem de comparar amb el meu bibimbap.” La disputa gastronòmica queda ajornada perquè a la següent parada entra un grup de turistes italians armats amb mapes i expressions de confusió extrema.
“Perdona, Plaça Catalunya és aquí?” pregunta un d’ells. Un jove amb auriculars, que fins ara semblava aliè al món, els assenyala el plànol del metro amb la paciència d’un mestre zen. “Dues parades més,” diu en un italià sorprenentment fluid. El turista li fa xocar la mà en senyal d’agraïment.
A la següent parada, entra un músic amb una guitarra. Comença a tocar una rumba catalana que posa a tots de bon humor. Fins i tot el revisor, un home d’aspecte seriós, somriu mentre comprova bitllets. “Això només passa aquí,” diu una estudiant d’Erasmus a la seva amiga. “A Berlín et miren malament si somrius al metro.”
El metro continua el seu recorregut i a la següent parada puja una família sencera carregada amb maletes i bosses de plàstic d’un supermercat oriental. El pare, visiblement cansat, intenta comptar les bosses, mentre la seva filla petita, entusiasmada, pregunta a tothom: “Ens baixem aquí o no?” Finalment, una senyora gran, experta en trajectes, li diu: “No, filla, et queden tres parades.” La nena la mira amb incredulitat, com si hagués revelat un secret universal.
Dues estacions més tard, un noi vestit amb americana i corbata entra a correcuita mentre parla per telèfon. “Sí, sí, ho tenim tot lligat... No, no et preocupis, arribo en deu minuts!” Aleshores es gira cap a una passatgera i li pregunta: “Perdona, quants minuts falten per arribar a Passeig de Gràcia?” La noia el mira amb complicitat i li diu: “Tres minuts, si no es produeix cap miracle.”
En el següent vagó, un grup de joves amb motxilles parlen en anglès, castellà, català i alguna llengua eslava indistingible. Van cap al seu pròxim viatge, mentre comparen bitllets d’avió i discuteixen quina és la millor ciutat per visitar amb poc pressupost. “Jo dic Lisboa!”, diu un. “Berlín és millor!”, respon un altre. “Que no, que a Budapest pots menjar per quatre euros!”, insisteix una noia. Un avi, que fins ara havia estat callat, finalment diu: “Però aquí tenim el millor metro. I a més, funciona!” Els joves esclaten a riure.
Quan el tren arriba a la seva última parada, els passatgers es dispersen com si mai haguessin compartit aquell moment de màgia quotidiana. Però tots saben que demà, a la mateixa hora, es tornaran a trobar entre converses espontànies, música inesperada i aquell ordre perfecte dins del caos que només el metro de Barcelona sap aconseguir.
I així, sota terra, la ciutat respira al ritme de les seves històries.