Destí final
El metro anava replet, però ell només veia a una persona: la noia dels auriculars vermells. L'havia notat setmanes enrere, sempre en el mateix vagó, a la mateixa hora. Avui, per fi, es va atrevir a parlar-li.
—Sempre coincidim —va dir amb un somriure nerviós.
Ella es va llevar un auricular i el va mirar amb curiositat.
—Suposo que seguim la mateixa ruta.
Van conversar entre estacions, les paraules fluint com si ja es coneguessin. A ell li va semblar que el trajecte mai havia estat tan curt. Quan van anunciar la seva parada, es va armar de valor.
—T'agradaria baixar amb mi i prendre un cafè?
Ella va somriure, però hi havia una cosa estranya en la seva expressió.
—Ho sento, però jo no puc baixar.
Ell va arrufar les celles.
—Per què?
La noia va inclinar el cap.
—Perquè aquest tren no ha parat des de l'accident.
Les llums van parpellejar. En un instant, el vagó es va omplir d'un silenci dens, i ell es va adonar que ningú més respirava.