Les Històries de la Mina
Cada tarda, quan el seu tron estava a punt d'acabar, la Mina repassava tots els vagons a la recerca d'objectes oblidats. Era el seu moment del dia preferit. La seva imaginació, la seva millor aliada quan els dies es feien llargs i el fred entrava cada vegada que les portes s'obrien per deixar passar a la gent, l'ajudava a suportar una mica millor les hores que li quedaven per poder tronar a casa.
Sempre procurava mirar atentament tots els seients per si de cas. I, com sempre predeia, un parell d'objectes l'esperaven a cada vagó. Li encantava inventar les possibles històries que els objectes perduts i les persones que els havien extraviat.
Mai oblidarà quan es va trobar un rellotge de butxaca. Va ser el seu primer dia treballant al metro. La Mina, encuriosida, va obrir la tapa del rellotge, i com si fos d'una pel·lícula dels seus avis, va admirar la petita fotografia d'un matrimoni. Ella, sense conèixer-los, va crear la vida que ella creia que la dona i l'home del rellotge podrien haver viscut.
"La senyora té cara de Maria", imaginava la Mina, "i, probablement, el senyor que l'acompanya es diu Manel. Semblen un matrimoni feliç, acabat de casar. Tenint en compte les perles tan maques que adornen el coll de la Maria i el car rellotge d'en Manel, és molt possible que hagin celebrat la seva lluna de mel a França. Per la manera en què es miren fan pinta d'estimar-se profundament, i no hi ha cap ciutat més encisadora que París..." Quan va acabar el seu torn i va portar el rellotge a l'atenció al client, va veure un senyor ancià darrere d'ella. Sense necessitat de parlar, va entregar-li el rellotge, i l'home, recuperant color al rostre, va somriure. Van intercanviar una breu conversa, i, sorprenentment, la història que ella mateixa havia imaginat no anava completament desencaminada de la realitat. Si bé, però, no s'anomenaven Maria i Manel, va encertar que en la fotografia s'acabaven de casar i que de viatge de noces van anar a París. Per desgràcia, va descobrir que l'Ana, l'esposa d'en Pere, feia poc que havia anat al cel, i per això aquell rellotge de butxaca simbolitzava molt més que un bonic record per a en Pere.
I així, la Mina passava tardes i tardes imaginant la vida de les persones que perdien coses en els vagons. Des del peluix d'un nen petit fins a les entrades d'un concert. Això sí, mai cap de les seves històries va arribar a apropar-se tant a la realitat com la que es va inventar durant el seu primer dia de feina.