L’enigma de les connexions humanes
Gairebé cada dia em pots trobar al mateix escenari. El considero un lloc curiós per a fer música en viu, ja que el públic va i ve, i l'energia que es palpa també és canviant: de vegades sents el caliu de la gent, i veus com algun oient mou el cap al ritme de les melodies. De tant en tant, algú s'atura a contemplar el que estic fent i aplaudeix en sentir les últimes notes. Això sí, també et sents sol entre una multitud, perquè veus una societat immersa en els seus pensaments, i malgrat que de tant en tant coincidim amb la mirada, ràpidament la seva atenció es desvia i continuen el seu camí.
Barcelona, la ciutat on vaig trobar pau. Tot i que fa anys que els meus concerts ja no són en teatres ni estadis, ara els faig en diversos punts de la xarxa del metro. Quan la meva veu ressona entre passadissos, oblido les circumstàncies que m’han dut a ser allà, i l’única preocupació és que cant i guitarra s'acoblin amb els espectadors.
Quan la connexió és recíproca, sovint deixen anar una moneda dins del barret que tinc just als peus. No obstant això, per a mi la gratificació més autèntica és gaudir de les reaccions dels meus seguidors a les xarxes socials.
Un vespre, entre missatges d’Instagram, vaig topar-me amb el següent: verd=4, el qual, inicialment, no li vaig donar importància. L’endemà em van comunicar que havia de canviar a la zona de l’estació de Diagonal, i, en arribar, vaig trobar-hi un company de gremi i vaig pensar que hi havia hagut una confusió. En apropar-me, els meus ulls van anar a parar al tros de cartolina púrpura que ell sostenia entre els dits, i, sense anticipar-li, vaig girar-lo per a veure què hi havia al darrere. En efecte, el número 1.
Em vaig aventurar a explicar-li que sospitava que algú tractava de dir-nos alguna cosa amb aquells colors i números, i va resultar que ell també havia rebut un comentari al seu compte de YouTube: tar>. Vam passar gran part de la tarda plegats, compartint il·lusions i experiències viscudes al subsol. I, és clar, també vam intentar desxifrar l’enigma.
Des de llavors, cada cop que el mòbil vibrava, s’alteraven els meus sentits: revisava la safata d’entrada i rellegia els comentaris, buscant alguna pista amagada… Però res.
A l’altre dia, ens van convocar simultàniament al mateix lloc, fet que ens va semblar curiós. Allà, a terra, vam trobar un petit cofre amb un cadenat i un pergamí amb quatre cercles. Vam adonar-nos que aquell papir ens indicava un ordre de colors, i, seguint les pistes, cada color estava associat a un número. Això ens revelava la combinació per obrir el cadenat, que ens conduiria a entendre aquella incògnita que m’obsessionava des de feia dies.
Increïble! Heu sigut més ràpids del que pensàvem! Fa un segle, el 30 de desembre de 1924,
es va inaugurar la primera línia del metro de Barcelona, que unia Lesseps i Catalunya, passant per Diagonal i Passeig de Gràcia, que en aquell moment es coneixia com a Aragón. Dirigiu-vos al punt d’informació per a rebre el vostre obsequi i diploma.
Ens vam mirar l’un a l’altre, i de fons, a través de l’altaveu, es va sentir:
Des de TMB, et convidem a desafiar la teva ment amb el primer Escape Room entre vestíbuls de les catacumbes de Barcelona. Una experiència única on haureu de resoldre l’enigma en equip. Esteu preparats?