Una vida, una ciutat i mil trajectes
L’any 2024, el del centenari del metro, el Josep va fer el seu darrer viatge. No va complir els cent anys, però en va viure noranta-dos plens de trajectes i moments especials en una ciutat que va fer seva, any rere any, parada a parada. Va arribar a Barcelona tot just estrenada la dècada dels 50, quan no era més que un noi de 20 anys amb l’esperança d’un futur que, sabia, estaria lluny del seu estimat poble, al cor de la província de Lleida. Es va instal·lar en una pensió del carrer de Sants i va començar a treballar a l’Hispano Olivetti, una fàbrica situada en una zona llavors indefinida entre el Clot i el Poblenou: les Glòries. Qui li havia de dir que aquella parada de metro formaria part de la seva vida, que viuria al barri fins al final dels seus dies i que seria testimoni de les mil i una transformacions al voltant de la plaça de les Glòries.
Cada matí feia el mateix trajecte, coneixia les parades que hi havia en aquell moment, les que s’anaven construint... Per a ell, anar al centre de la ciutat sempre va ser "anar a Barcelona". Donava gust escoltar les sensacions de la primera vegada que va agafar el metro: la velocitat, l’olor metàl·lica del vagó, els bancs de les andanes, les escales... I el seu consell: “No baixis corrents les escales per no perdre el metro; de seguida en ve un altre”. Un avís que naixia de la seva experiència, quan de nouvingut va rodolar escales avall per agafar un metro: afortunadament no es va fer res i tot va quedar en una recomanació infal·lible.
També deia que "a Barcelona no es pot aparcar” i sempre va preferir el transport públic. Ja casat amb la Pepita, els dissabtes agafaven el metro i anaven a passejar per l’avinguda de la Llum, on compraven aquelles galetes, similars a les de gelat, que tant agradaven a les seves filles. Li agradava veure com les nenes s’emocionaven en aquell món de llums i colors, com ell s’havia emocionat en descobrir la ciutat per primera vegada. La línia groga els portava sovint a la Barceloneta, on es deixaven portar pel so de les onades i donaven una volta pels basars ubicats entre els porxos del Passeig Isabel II.
Barcelona canviava. Els trens antics van ser substituïts per models més moderns i varen aparèixer noves línies, però per a ell sempre serien la vermella, la blava, la verda i la groga. La lila era “la nova” i anys després, quan ja li costava caminar, els seus nets el van convèncer per fer una excursió amb "la de l’aeroport". Aquell dia, les tornes es van invertir: ell, que sempre havia fet de guia, escoltava com els petits li explicaven que els trens anaven sense conductor i li descobrien els secrets del nou metro.
I va arribar el dia en què el Josep va fer el seu últim trajecte. Aquell dia, com tants altres, va mirar els seients del davant i per un instant va veure-hi reflectides les siluetes d’altres temps: la Pepita amb un somriure tímid, les petites mans de les seves filles als agafadors, els ulls curiosos dels seus nets escoltant les històries d’un temps passat... El metro es va aturar. Va sentir el xiulet de les portes, el murmuri dels passatgers, l’anunci de la propera parada. Va tancar els ulls un moment, respirant l’aire subterrani de Barcelona, aquell que l’havia acompanyat tota la vida. Quan les portes es van tornar a obrir, va baixar. Els trens continuarien circulant. La ciutat seguiria el seu ritme. I ell, el viatger incansable, havia arribat a la seva última parada.