La nena
- Bon dia, Sr. Benítez, soc en Miquel Arregui, el Cap de l’Estació. Com es troba?
- Jo … bé, em trobo bé. On estic? Voldria marxar, entro a les vuit en punt.
- Està a la Sala de Control de l’Estació, i temo que haurà d’esperar-se aquí fins que arribin els serveis mèdics.
- Mèdics, què ha passat? Jo em trobo bé.
- El que ha passat m'ho dirà vostè. Quan l’han aturat tenia mig cos en l’aire, a punt de caure a les vies.
- Qui, jo? Jo no recordo res d’això, jo …
- I què és el que sí que recorda?
- Jo … caminava pel transbord, com cada matí. Com sap, és un passadís molt llarg i recte, que pot semblar no s'acabarà mai, però jo hi estic acostumat. A aquestes hores no hi ha gaire trànsit en aquest passadís. El paviment està força ben col·locat, i se’n va cap al final de manera que les línies, grosses davant meu, es van desdibuixant fins a desaparèixer. Les travesseres del sostre també em guien. Estan separades dos metres i mig; ho he calculat, sap? No me les miro, però sé que estan allà sobre meu, quedant enrere a poc a poc. Fins i tot, les rajoles de les parets són com les de la meva cuina; d'aquelles antigues, sap? M'agrada caminar aquest passadís.
- Vaja, doncs me n'alegro.
- Doncs això, estava caminant el meu passadís tranquil·lament. De cop, a mig camí, que em vaig veure envoltat d'una quantitat de transeünts poc habitual. No caminaven massa més ràpid, però sí que semblaven neguitosos, pesants més aviat, o cansats, no ho sé. Un senyor, amb abric llarg i un barret de feltre, es va girar cap a mi. Tenia una mirada grisa, i una cara quasi famèlica que em va incomodar una mica.
- Un barret de feltre, eh?
- Sí, a mi també em va fer pensar: ningú no porta ja barret. I mentre ho pensava, una altra cosa em va reclamar, una punxada de fred a la mà esquerra; ràpidament vaig girar el cap. Una nena petita se m’havia ancorat i, ja pel davant meu, intentava arrossegar-me amb poc resultat. Era una nena petita, amb poca força, però m’havia agafat amb fermesa. Sense deixar de caminar, vaig fer una mica de retenció i ella va girar el cos. Llavors …
- Es troba bé?
- Sí, sí, perdoni. Llavors em va mirar d’una manera … Com si el destí fos quelcom massa gran per una vida tan curta. Vaig recol·locar la seva maneta dintre la meva i, tot alleugerint el meu pas, vam caminar tots dos a l’hora cap a la boca del túnel, que ens esperava com una promesa. La seva maneta tenia ara un tacte tebi, i aquella minúscula pressió se’m va fer agradable.
- Senyor …
- Sí, ja ho sé: ara ho estic veient.
- Vam recórrer aquell últim tram amb decisió, però puc recordar cada pas, cada rajola i cada travessera com si forméssim part de la mateixa cosa. El passadís arriba perpendicular a l’andana, i de seguida la companyia va començar a desaparèixer dins el mur a l’altra banda. En aquell moment m'havia d'haver adonat que alguna cosa no anava bé, però no va ser així. Jo caminava de la mà de la nena, i hauria continuat fins a l’infern, ara puc dir-ho, però alguna cosa em va aturar en sec. Els braços van quedar estesos, la nena va girar, i vam quedar cara a cara. Jo no sé si les paraules es van pronunciar, però ella va dir adeu, i jo vaig dir gràcies. La seva maneta es va desancorar de mi i va desaparèixer dins el mur.
- Ja. Miri Sr. Benítez, pel que a mi respecta, ha passat vostè una mala nit i aquest matí ha pres massa cafè, o massa poc. Al meu informe no recomanaré cap més acció. Quan acabin els sanitaris pot marxar. Cuidis, si us plau.
- Bé … moltes gràcies, però …
- Sí?
- La nena?