OBRINT CAMÍ.
Tot d'una, la pilota va anar botant esglaó rere esglaó.
-Maria! Agafa-la!!
Li van cridar els seus amics. Es trobaven jugant entre alguns dels carrerons amb noms de joies. Ells eren els qui trencaven aquell silenci tens, trist, de color gris que arribava a escoltar-se fins i tot la plaça del Diamant. Les seves rialles, crits i moviments d'aquell dia, donaven la vida que aquells veïns necessitaven.
La Maria va baixar cada esglaó simulant la pilota, agafant cada vegada més velocitat.
Al replà, fosc, tenebrós i fins i tot un punt fred, va perdre de vista la pilota, però contràriament al que era d'esperar, la Maria va fer un vot i es va endinsar en la foscor del túnel.
Sense saber-ho, la Maria es va anar apropant a la zona de refugi d'una dona. Una dona d’aparença gran, amb aspecte fràgil i desgastat. Es trobava seguda embolicada en una manta grisa, envoltada de trastos i estris de cuina variats i envellits.
El que la Maria no sabia és que es trobava davant de la dona més forta, arriscada i trepidant del barri. Amb posat esgotat, la dona es mostrava pausada i calmada. Era com que tot el seu esforç anterior per a ella no tingués importància. De fet, per a ella no en tenia, havia fet allò que s’havia de fer. Una dona lluitadora que amb les seves pròpies mans va obrir camí per aquells túnels. Amb aquell grup de dones que van unir forces per salvar el seu barri, salvar les vides de tots. Entre suors, angoixes i plors, fent xarxa entre amigues i persones del barri, van obrir camí a la seva salvació. Van obrir camí a la lluita veïnal, a les ganes de lluitar per la vida, a la seva salvació.
Sense mirar-la, la nena va anar a agafar la pilota i la senyora amb un to dolç i càlid la va mirar i li va dir: - Té, Maria.
Les seves mans fredes i desgastades es van trobar amb les mans calentones de la nena. Les seves mirades, de sobte, es van trobar i una va veure a l'altra.
- Gràcies! Li va dir la Maria.
I amb una veueta desconcertada li va continuar dient: - i com sap que em dic Maria?
- La guerra ja és prou dura, Maria. I hi ha coses que no sabem ni sabrem mai. Va respondre la dona estrenyent de manera dolça i amb més força els ditets de la nena.
La petita va agafar la pilota amb un somriure inesperat. Va pujar les escales del metro i va deixar enrere una foscor que perdurà durant un temps més.
I qui sap si aquell refugi serà reconegut al llarg dels anys…