Cent anys d'història
Era la primera hora del matí. Va ser el primer a pujar al vagó del metro i es va asseure en el seu lloc habitual. Es va treure el barret, costum que havia adquirit del seu pare feia ja molts anys.
Les llums sobre les portes van començar a titil·lar i es van tancar. El cor del vehicle va rugir i el metro va començar el seu recorregut.
Va haver-hi unes quantes parades en les quals cap persona l’acompanyà al vagó, silenciós com una sala d’espera.
Les finestres eren monòtones fins que els colors tornaven en arribar a una nova parada. Era bonic veure les parets de diferents textures, el llarg mapa del recorregut i els cartells nostàlgics d’aquells dies. Persones somreien, recreant amb els seus dits el rombe de les línies de metro. Celebraven el centenari del transport que tantes vides havia canviat.
Al seu costat es va asseure una jove que es queixava d’un fort dolor d’esquena que li produïa el seu gran ventre. La seva parella va treure de la bossa que portava una ampolla d’aigua. Li va donar.
Aquells Metres ja havien rebut un millar de futures famílies. Havien vist romanços i desgràcies. Cada història deixava marca única al Metre.
En una parada, un parell d’estudiants va pujar en l’últim segon, nervioses perquè pensaven que no arribarien a temps. Portaven motxilles i somreien malgrat l’esforç.
El Metro no sempre havia pogut rebre a dones estudiants. Al seu començament, no totes podien anar a la universitat. Quan la societat va canviar, el Metro les esperava amb els braços oberts. Quan es tractava d’algú que pogués millorar el món, el gènere no importava.
Un grup de joves va passar per davant d’ell. Era complicar trobar un lloc per asseure per un equip sencer i les seves bosses de campionat. Eren prometedors, com molts altres que havien confiat en el Metro.
No ho sabien, però era probable que en aquell vagó estiguessin caminant els futurs campions del món.
Una família de quatre va entrar. El més gran dels fills va començar a molestar a la seva germana. Els seus pares li renyien mentre reia.
Les famílies eren molt diferents, però a ell sempre l'havia sorprès que, a l’hora, fossin tan semblants. S'estimaven, però la manera de demostrar afecte oscil·lava entre abraçar-se i emprenyar-se. Era una actitud que s'havia mantingut durant els anys i que perduraria per sempre.
Va entrar un gos amb un arnès enorme guiava a un home. S'ajudava d’un bastó per no trepitjar el lloc entre l’andana i el cotxe.
Era impressionant com cada vegada hi havia més ajudes a la gent amb minusvalideses. Avui dia, la gent no s’ha d’amagar per com és i cada vegada hi havia més recursos perquè fossin independents. El Metro s'alegrava pels canvis inclusius.
El dia es va convertir en la nit. La gent agafava el transport amb les seves amistats per sortir a dinar.
Alguns dormien, altres llegien o miraven el telèfon, altres xerraven…
Tantes coses havien canviat i tantes altres continuaven igual!
I, com cada nit, el Metro tancava. Ell es va quedar assegut mentre els guàrdies de seguretat miraven que no quedés ningú a dintre. Van arribar al seu vagó. Com que no hi havia ningú, van marxar. Van tancar tot i ell, quan els llums es van apagar, va decidir partir.
El Metro es va posar el seu barret. Va anar a les portes tancades i les va travessar. Va seguir el seu recorregut habitual i va girar el cap per veure el metre.
– Ens veurem demà a la mateixa hora, com hem fet sempre des del començament fa cent anys, ¿veritat?
Ens veurem demà.
– Feliç aniversari i gràcies pel teu servei.