Mare, mama, ma.
Hola, mare. Avui t’escric des del metro. Va ple, com sempre. Ja n’he deixat passar un parell perquè no he pogut entrar-hi. Hi ha coses que mai canvien.
Recordo amb nostàlgia i una mica de pena, la veritat sigui dita, quan ens trobàvem a mig camí del centre on anàvem a comprar qualsevol cosa amb l’excusa de passar una estona juntes. M’agradava sentir-te tan a prop. La gent s’afanya per no perdre el següent comboi. Jo ja he decidit fa estona que en deixaré passar dos o tres més, potser fins que acabi aquesta carta. Que valents els que s’esmunyen entre els cossos suats, molls, gastats per aconseguir una plaça dins del vehicle que els durà allà on els toqui. Fa calor, mama. Molta. No t’agradaria gens estar aquí dins. Ja no t’agradava agafar el metro a l’hivern per culpa de la teva claustrofòbia, menys a l’estiu amb tot l’aldarull dels turistes i l’ofec de la humitat infernal de Barcelona. Però que poc ens importava aleshores aixecar colzes i trobar el nostre lloc per arribar al destí esperat en el mínim temps possible per poder gaudir l’una de l’altre cada minut, cada segon. Un noi li aguanta la porta a una senyora que s’ha atrevit a entrar quan ja havia sonat el xiulet. De vegades fem bogeries per guanyar-li uns minuts a la vida, eh? Segur que en tenia un bon motiu. Nosaltres sempre el trobàvem.
Em fa por oblidar-te, ma. Com s’oblida aquell amic de la infància al que fa massa temps que no veus. Primer s’esborra a poc a poc la seva mirada, després, amb el temps, ja no t’atreveixes a dir com eren els seus ulls, si rodons o ametllats. Al final, tot el que et queda és un esborrall que has de reconstruir amb cura cada cop que el retrobes a la teva ment. Jo no vull això. Jo vull poder dibuixar nítidament cada línia de la teva cara, dolça i amorosa i a la vegada dura i desafiant. Hem tingut bons moments, mare. Però també hem disputat batalles cruels i aferrissades. No tot podien ser flors i violes. Ara que ho penso, la nostra relació va ser una mica com aquest mateix metro en el que em trobo. Amb anades i vingudes, a vegades més fresques, com quan els vagons van buits a l’hivern, o més caloroses, com quan no s’hi cap a Urquinaona a l’estiu. Hem travessat vies en construcció, i canviat trens sencers per veure si així tot millorava. Hem sentit la por de viatjar soles i la tranquil·litat de sentir-nos emparades l’una en l’altre. Hem arribat al final d’un trajecte que deixa regust a inquietud, a enyorança, a pesar. Jo no estava preparada per acabar així el camí, de sobte i sense avís. Potser perquè encara em calia dir-te massa coses, potser perquè te n’havia dit masses. Un home em pregunta si estic bé. Fa estona que em mira i ha vist que les llàgrimes han començat a fer el traçat galtes avall. Podria estar millor, li contesto intentant fingir un somriure. El dol és llarg i difícil. «Estoy en ello», com sempre dèiem. «Estoy en ello». T’enyoro tant.
Mare, mama, ma... Aquest any el metro en compleix cent, tu en fa un que ja no hi ets, i el camí segueix, com sempre, perquè el temps no s’atura, perquè hi ha coses que mai canvien.