ENTRE LÍNIES
Eren aproximadament les 10.30 del matí, em dirigia a una cita mèdica, des que vaig sofrir dos accidents tinc dificultats per a pujar i baixar escales, a més de caminar amb dificultat i sense poder córrer, intento planejar els meus trajectes de la millor manera possible. Aquest dia, vaig decidir fer aquest transbord tan llarg que hi ha entre la línia 4 groga i la línia 3 verd del Metro de Passeig de Gràcia. Encara recordo la primera vegada que vaig fer aquest recorregut, seria en els anys noranta, si vas amb pressa i no coneixes aquest passadís que hi ha entre les dues línies, se't fa interminable, són uns 10 minuts de recorregut si vas a pas regular.
En aquells dies no hi havia aplicacions de TMB, ni Google, per a calcular el temps de recorregut i si no coneixies aquesta particularitat del transbord entre aquestes línies, el teu trajecte podria trigar més del que havies calculat. Malgrat les meves dificultats motrius vaig decidir tornar a prendre aquesta ruta, no puc córrer, ni caminar molt ràpid però anava amb temps de sobres, i francament, aquest trajecte em va agradar, em vaig adonar que la meva perspectiva respecte a aquest passadís havia canviat radicalment.
La meva fascinació pel Metro ve de temps enrere, tal és així que fa 15 anys la meva tesi de màster en antropologia se situava en el Metro de Barcelona, vaig estudiar àmpliament documents històrics, vaig fer observacions, a més d'algunes entrevistes. M'interessava el Metro com a àmbit de la ciutat i la seva relació amb els usuaris i treballadors, va ser un estudi profund de caràcter humà. En un dels capítols explicava la importància d'omplir alguns espais del Metro amb exposicions científiques i obres artístiques, a més explicava la importància de corregir alguns aspectes sobre l'accessibilitat de les persones amb dificultats de mobilitat, en aquells dies jo no havia sofert cap accident, encara, però era conscient de les dificultats que enfrontaven algunes persones amb mobilitat reduïda.
Tornant al passadís abans esmentat, enguany li vaig trobar un encant especial en caminar a través d'aquest. Per primera vegada, després d'anys, vaig fer el recorregut, si bé abans pensava que era un lloc sòrdid, amb falta d'adorns o expressions artístiques, aquesta vegada vaig caminar sobre el passatge entre línies, em vaig adonar que era un luxe comptar amb un espai a la ciutat on no rebessis massa informació, no hi ha pantalles, no hi ha anuncis publicitaris, tampoc hi havia música, i el que anteriorment em semblava un espai difícil de transitar, ara em semblava un oasi, un lloc d'una pau immensa. Aquest dia tots els que caminàvem aquí, anàvem al nostre ritme, gairebé no s'escoltaven veus, tampoc hi havia músics que et marquessin el seu ritme. Actualment és un luxe comptar amb un espai així a la ciutat, més encara, dins del Metro, on sempre estem exposats a un sense fi d'inputs de tota mena. Generalment anem per la vida, sobretot a les ciutats, saturats d'informació. Crec que mantenir un espai així, dins del Metre, és una meravella, pot ser li faria falta una cinta mecànica per a anar una mica més ràpid, però en general, no li canviaria res, així com està és un espai on els nostres sentits descansen.
Proveu-ho, veureu la tranquil·litat que es respira, no crec que existeixin molts espais així a la ciutat. Caminar per aquests llocs tan antics et fa pensar en totes persones que han transitat aquest espai des que es va inaugurar el 1924 i en totes les seves històries per contar.