Viatge sense retorn.
Com cada dia em vaig despertar amb el so estrident del despertador. La finestra sense cortina anunciava un nou dia. Vaig fer un instant de mandres i amb cara de pocs amics em vaig treure el pijama i vaig entrar a la dutxa. Vaig notar com l'aigua, encara freda, em queia a la cara i em despertava poc a poc, adorava aquella sensació. Al sortir, encara amb el barnús, em vaig preparar un cafè.
De reüll vaig mirar per la petita finestra de la cuina. Vaig adornar-me que a fora semblava que plovisquejava. Un dia més d’hivern vaig remugar i em vaig disposar a vestir.
Vaig agafar l’abric i el paraigües i vaig sortir de casa direcció al metro. Al arribar a l’estació el metro circulava pels rails amb el seu moviment característic: mecànic i constant.
Arribant a l’estació amb un so eixordador i metàl·lic, arrossegava un vent lleuger que feia voleiar el cabells de tots els passatgers que s’esperaven a l’andana. De cop les portes es van obrir. Vaig buscar un lloc entre la multitud intentant esquivar la gentada.
Finalment, vaig aconseguir un lloc al costat de la finestra. Una dona de mitjana edat asseguda al meu costat llegia un llibre, un home amb auriculars mirava el mòbil amb aire absent. Més enllà un grup de noies joves enriolades feien grans escarafalls.
Però entre la gentada vaig notar de seguida una sensació estranya a l’altre extrem del vagó on hi vaig veure un home amb la mirada fixa i perduda. Portava un abric llarg i negre, i els seus ulls clars semblaven veure una cosa més enllà del que tenia al davant. El metro avançava amb el seu ritme monòton i el seu soroll característic que ressonava entre els túnels foscos. Vaig tenir un instant de calfred. A cada parada, el vagó s’omplia i es buidava de gent, un flux constant de vides que coincidien per uns instants abans de dispersar-se en direccions desconegudes, cadascú a la seva. Un veu metàl·lica i contundent anunciava la següent parada. Per sorpresa meva em vaig adonar que l’home de l’abric negre no es movia, no llegia, no escoltava música, no feia res més que mirar fixament el buit. Quan el metro va entrar en un túnel llarg, les llums van parpellejar per un instant.
En aquest moment vaig tenir por. Vaig mirar aquell home, i per un moment em va semblar que em somreia, no era un somriure amable sinó un somriure estrany una ganyota lleu i inquietant que em va fer sentir incòmode. Vaig notar que el meu cor s’accelerava sense motiu aparent. Els fantasmes semblaven haver tornat vaig dir-me.
Quan les portes es van obrir vaig decidir que baixaria en aquella estació encara que no era la meva parada. Vaig sortir ràpidament esquivant les mirades de la gent i vaig respirar alleugerida. Vaig mirar a l’interior del comboi i em vaig adonar que l’home de l’abric negre ja no hi era. Havia desaparegut.
El metro es va endinsar en un fosc túnel deixant enrere una sensació estranya com si una ombra invisible hagués viatjat amb mi, segurament fruit de la meva imaginació.
Mentre esperava el següent tren vaig notar l’aire gèlid i en el reflex del vidre de l’andana, que per un instant em va semblar veure els ulls de l’home de l’abric negre que encara em que miraven.
Quan va arribar el metro vaig fer un pas endavant per entrar-hi i em vaig adonar, per sorpresa meva, que no hi havia res escrit al panell de la pròxima parada. Era com si les estacions haguessin desaparegut. Mentre ho analitzava amb detall, una veu feble, gairebé com un murmuri, va anunciar per la megafonia: Benvinguda de nou a casa.