Tot això, al metro
L’experiència d’anar en metro és com la vida; depèn molt de com t’ho miris. Hi ha dies en què la idea de ficar-te sota terra i pujar a un vagó ple de gom a gom esdevé anguniosa. Hi ha dies en què no suportes els grups de turistes sorollosos, o vigiles amb desconfiança les teves pertinences i la gent que t’envolta. Però, com la vida, hi ha dies que el metro t'ofereix moments de contemplació i de fantasia. A vegades em quedo mirant les persones i penso com seran les seves vides. On viuen? Tenen família? De què treballen? Són felices? A vegades miro els turistes amb nostàlgia, pensant en els viatges que vull fer i sobretot en la sensació de ser estranger en una ciutat que vols recórrer. L’enyorança i el desig de no tenir res a fer, tret de passejar i badar. En altres ocasions, quan coincidim en un túnel amb un metro a l’altre via, i especialment amb els metros sense conductor, penso en el metro fantasma de la pel·lícula Moebius, i em trasllado a un món imaginari. A vegades és la imatge de la gent caminant ràpidament pels túnels de transbordament entre línies. Persones anònimes que es creuen i no se saluden, exèrcits de treballadors que avancen tots al mateix pas, imparables cap a l’altra línia. Quan ho miro des de fora, la imatge em trasllada al llibre Momo, un record molt present de la meva infància. Però el moment que més m'agrada en aquest anar-i-venir constant és quan de cop sento música en directe. Un oasi de calma en mig del tràfec, un moment delicat que contrasta amb el ritme frenètic dels usuaris. Poesia pura. Tot això, al metro.