Ad infinitum
Els besavis van inaugurar els habitatges primigenis. Ells van ser els primers a recórrer els llargs passadissos, entre estança i estança; els exploradors entre ferro, foscor i formigó. Dues cases a l’inici, amb estances comptades i forma de vareta de saurí.
Les cases es van engrandir a mesura que la família augmentava. També va haver-hi de noves, i cambres van quedar abandonades, llar d’ensonyaments per a les generacions posteriors.
Tot i a dintre dels nostres domicilis, vivíem els esdeveniments de fora. Els ancestres van ser testimonis de l’eufòria dels primers anys, de l’explosió de joia i modernitat l’any 29, i de l’auge dels conflictes que van portar al caos i dolor extrem al final de la dècada següent. Sang, bombes, por, fam i desesperació que vam haver d’albergar, amb seqüeles que van quedar gravades a les nostres parets, als nostres endins, per sempre.
Després van venir els anys del silenci. Els antecessors ens els descrivien com una bombolla de desolació, pobresa i emmudiment. Poc a poc, el so i la color es van anar recuperant, any rere any. La progressiva recuperació va culminar en el que el nostre clan recorda com l’esdeveniment més feliç de la nostra existència, l’any 92, amb una atmosfera d’universalitat i germanor inigualable, que arribàvem a sentir als nostres ventres. Era tanta la il·lusió que emanava dels pobladors de la ciutat que de vegades semblava que no hi cabria a les nostres entranyes.
Amb el canvi de mil·lenni es va accelerar la revolució tecnològica. Vam arribar els meus coetanis i jo, i vam ser testimonis de com aquesta revolució ens transformava a nosaltres, les nostres cases i als passatgers que cada dia transportàvem. Una robotització que en el cas dels humans va venir per l’aparició d’un apèndix addicional sobre les seves mans; una pantalla que constituïa una porta a dimensions infinites de dades, coneixements i persones. Encara, a dia d’avui, ells no hi són conscients; però després d’aquests anys d’ascensió d’aquest nou univers digital, estan sumits en una nova bombolla de silenci, aquest cop derivada de la incapacitat de mirar-se als ulls o parlar quan estan asseguts un davant de l’altre.
I així seguim, aquest 2024… un segle després de la nostra arribada, i encara expectants veient el pas de la història. Segueixo jo, igual que van seguir els meus avantpassats i seguiran els meus descendents. Any rere any, dia rere dia, com els cucs mecànics que som, foradant la terra, recorrent passadissos i acollint cossos i ànimes. Evoluciona l’escenari, evolucionem nosaltres, i evolucionen les formes i maneres de les persones que transportem. El que segueix allà, immutable amb el pas del temps, és el que no es veu: l’animalitat sota la roba, i els sentiments universals d’amor, goig, tristesa, esperança… la barreja de tot que ens emplena cada dia, que ens fa viure a través d’ella, i que és el combustible per nosaltres i per la nostra ciutat, Barcelona.