El bosc de les fades
L’Aina baixà les escales de l’estació, fent saltirons com tantes vegades. Anava
repetint en veu baixa, com una mena de mantra, les indicacions que havia trobat en
un vell volum ben amagat al soterrani de l’antiga llibreria dels avis.
“La llegenda diu que cada lluna de sang a l’inici de la primeravera, el vel
que separa el nostre mon i el mon de les fades es torna molt feble, i nomes
aquesta nit, des d’un punt concret del subsol de Barcelona, algú que hi
cregui fermament, i que porti un objecte vinculat a la lluna, podrà creuar
el vel i accedir al veritable bosc on viuen les fades”.
Subjectant amb la mà el penjoll composat per un cordó trenat i una pedra de color
blanc translúcid, que li havia deixat la seva àvia, i que li havia dit que es deia “pedra
de lluna”, va recorrer els passadissos de l’estació de Liceu, ara ja buida, a l’acabar de
passar l’ultim comboi de metro de la nit. Al notar com la pedra començava a vibrar i
a fluctuar en una direcció, mirà als dos costats per cerciorar-se de que estava sola, i
sense dubtar-ho, es va atansar cap a un mur, i mentre repetia la seva cantinela,
travessant-lo com si mai hagués estat allà.
La vaileta aparegué en un passadís fosc, il·luminat nomes per un parell de làmpares
d’oli, que donaven un aire mes aviat lúgubre al túnel on es trobava.
No havia recorregut ni deu metres, que una veu a la seva dreta li donà un bon ensurt:
- Senyoreta, el seu bitllet?
Un home alt amb gorra, blanc de pell i de bigotet recargolat, embotit en una
vestimenta que semblava treta d’un documental de la guerra civil, li va cridar
l’atenció.
L’Aina es quedà palplantada durant uns moments, fins que encara una mica
esporuguida, va recordar alguna cosa, i de la butxaca del pantaló de pana, en va treure
el seu bitlleter, va rebuscar-hi dins, i després d’uns moments n’extragué un vell bitllet
que li havia deixat el seu avi “Gran Metropolitano de Barcelona – Tarjeta de Abono”
resava.
Amb expressió de franca innocència el va lliurar a l’homenot, que esperava pacient.
- Gràcies, endavant, benvinguda al bosc!
L’Aina deixà enrere el revisor, i recorregué el passadís ombrívol fent passes llargues.
Després d’uns minuts va veure el final del tunel, i mes enllà va notar aire fresc. Va
sortir a l’exterior i se n’adonà que de cop i volta, era al ben mig d’un bosc. La porta i
el tunel s’havien esfumat completament.
Va sentir música i riures no gaire lluny. Intentant no fer soroll va creuar un tros de
bosc, fins arribar a una especie de clar.
Allà, il·luminats tan sols per la llum d’una foguera, hi havia un munt de petites
personetes, que feien gatzara mentre ballaven frenèticament al voltant del foc. “Fades
i follets!!” tots ells emetien una especie de llum que semblava rodejar els seus cossos,
com una aura màgica.
L’Aina observà durant uns minuts, extasiada per la bellesa que emanava de l’escena, i
de cop i volta, va sentir unes ganes terribles de sumar-se a la cel·lebració.
-Ha de ser la festa d’entrada de l’equinocci – exclamà ja en veu una mica mes alta, i
avançà sense apenes controlar els seus moviments, cap al mig del clar.
Tots els que estaven allà reunits, la van mirar amb certa sorpresa, i després s’hi van
acostar mentre somreien, seguint amb els seus cants i balls, i convidant-la a
participar-ne… la nit era jove!!
Ja ha passat temps des d’aquella nit, i ningú n’ha sapigut mai res mes de l’Aina des
de llavors. Si una nit de primavera passeu per Liceu, i veieu l’Aina, digueu-li que els
seus pares encara l’esperen a casa.