A recer
La sirena sonava, estrident, per segon cop aquella setmana. Jo em vaig amagar sota el llit amb en Puces, que miolava penosament, més espantat que jo pel soroll i el moviment dels veïns de l’edifici que baixaven a corre cuita les escales cap al carrer.
La mare cridava «Lluís, Lluís, surt, que hem d’anar al refugi». Però jo no volia deixar el meu amagatall compartit amb en Puces.
El refugi que esmentava la mare era l’estació de metro d’arc del triomf, i jo no volia anar. L’estació seria com sempre, plena de gom a gom de gent espantada , gent que feia olor a suor i a por,. Jo em sentia segur sota el llit amb en puces, quan els monstres venien a la nit em protegía i mai no passava res. La mare es podia anar si volia, però jo no aniria al forat pudent del metro,
Però la mare em va trobar, en realitat no va trigar gaire, aviat vaig veure la seva cara angoixada cap per avall mirant-me fixament. Semblava enfadada de debò.
«Surt Lluís, ja es fora de l’edifici gairebé tothom»
«No vull anar mare»
La mare va sospirar allargant-me la mà per ajudar-me a sortir «ni jo tampoc vull anar, però aquí no som pas segur, no em facis arrossegar-te com un sac, si no col·labores li diré al teu pare quan torni».
El meu amic Miquel em va dir que el meu pare no tornaria, i que si el tornés a veure igual li faltaria un braç o una cama. Jo m’ho creia, feia temps que imaginava al meu pare coix i sense un ull per acostumar-me, però no li volia dir a la mare, ella era massa innocent i patía per tot.
«Ens podem portar a en Puces» - com a mínim tindria un amic al cau pudent a on anàvem.
«Es clar que no» - la mare es va negar en rodó – s’ escaparía entre la gentada i ja no el veurem mai més»
Vaig pensar que si una bomba queia a la casa tampoc el veurem mes, però em vaig limitar a fer un petó als morros de comiat a en Puces i em vaig deixar arrossegar per la mare que m’agafava la ma arrossegant-me escales avall una velocitat que no em pensava possible en una dona de la seva edat, si ja devia tenir trenta anys o més!!
Al carrer hi havia una cua desorganitzada on la gent es feia empentes per entrar a l’estreta escala del metro. Dos voluntaris del servei civil amb un braçalet distintiu a manca d’uniforme intentaven posar ordre fent passar primer a nens i gent gran. La mare em va pujar a coll i vet sobre les seves espatlles perquè em veiessin els voluntaris i em deixessin passar.
Les bombes van començar a xiular, era un soroll més estrident que el brunzit dels avions i el crit de les sirenes que em va gelar la sang.
Una bomba va caure a prop del nostre edifici, la mare va intentar mirar enrere però la multitud la va empentar escales avall,
«A caigut la casa?, he d’anar a buscar a en Puces» - vaig començar a plorar, i la mare també plorava i em va abraçar ben fort.
Tot anirà bé , tranquil, ja som al metro.
La gent era asseguda a terra, en silenci , plorant, o pregant per la seva vida en un inquietant rosari comunitari. Jo vaig pregar per en Puces, i per el pare, per tornar-los a veure sencers.
De sobte la mare va fer un xiscle ofegat i va girar la cara cap a les escales a on encara hi havia gent intentar entrar a l’estació. Vaig mirar en la direcció contrària, com si algú m’ho hagués advertit, i aleshores el vaig veure, al meu pare, sencer i abraçant les espatlles a una dona rossa de llavis pintats i mitges foradades.
És el pare, mama, el pare!!
No , no ho és, ell és al front.
No, mare , el reconec...
La mare duia els ulls plens de llàgrimes.
Per nosaltres el pare es mort.