Un últim viatge junts
La Meg va baixar les escales de l’estació de metro amb passes lentes, com si cada graó pesés més que l’anterior. El terra lluïa sota els fluorescents, reflectint el rastre humit de les sabates dels passatgers. Feia fred, aquell fred metàl·lic que sempre feia al subsòl, immutable.
Va asseure’s en un dels bancs de l’andana, col·locant la petita capsa de fusta sobre la falda. La va acariciar amb els dits, seguint-ne els gravats minúsculs, gastats pel temps. Havia passat tota la nit repassant-los amb la mirada, com si aquell tacte li pogués donar respostes.
El metro no trigaria a arribar.
Va alçar la vista cap al rellotge digital. 19:42. Feia exactament cinquanta anys, a aquella mateixa hora, havia conegut en Guillem aquí, en aquest mateix lloc. Dos estudiants despistats, dues vides entrellaçades per error.
Ella tornava a casa, ell buscava la línia correcta amb la guia de paper doblegada. Havien pujat al mateix vagó per equivocació i havien acabat rient. «Potser no és un error», havia dit ell. I no ho va ser.
El metro havia estat el seu fil invisible, testimoni silenciós de la seva història. Els matins amb presses, els vespres tornant plegats. Aquella nit d’hivern en què ell li va agafar la mà abans que les portes es tanquessin. Els diumenges en què jugaven a imaginar la vida dels passatgers, inventant històries a partir de mirades furtives.
Però avui la Meg viatjava sola.
Va sentir una bufada càlida de vent, el senyal inequívoc que el metro s’acostava. Les portes es van obrir amb el xiulet familiar, i ella va entrar.
El vagó era gairebé buit. Un parell de turistes repassaven el mapa de la ciutat, una noia jove escrivia en una llibreta, i un home gran dormia amb el cap recolzat contra el vidre.
Va obrir la capsa amb delicadesa. Dins, un petit munt de cendres semblava bategar amb la vibració del comboi.
—Un últim viatge junts, amor —va xiuxiuejar.
Amb la punta dels dits, va deixar caure un pessic de cendra al terra. Ningú ho va notar.
El tren va arrencar. Cada parada era un fragment de la seva història.
Urquinaona. La primera vegada que havien parlat de viure junts. La incertesa de compartir el mateix sostre, els dubtes, les esperances.
Espanya. La nit que van decidir casar-se, corrent sota la pluja. Les rialles mentre s’eixugaven les gotes de la cara, les mirades còmplices.
Tarragona. L’hospital. Els metges. El diagnòstic. La por que es va instal·lar entre ells com un silenci insuportable.
La Meg va inspirar profundament i va deixar caure més cendres. A cada parada, una part d’ell es quedava enrere. Com si la ciutat mateixa pogués absorbir-ne l’essència, retenint-lo en cada racó.
A mesura que avançava, el vagó s’omplia. Un adolescent amb auriculars, una dona amb bosses de la compra, un nen amb un globus lligat al canell. La vida continuava, indiferent al ritual silenciós de la Meg.
El metro va entrar al túnel abans de l’última parada. La Meg es va mirar les mans: estaven buides. La capsa era ara una closca inerta. Però el seu cor, per primera vegada en molt temps, se sentia lleuger.
Quan les portes es van obrir, va sortir a l’andana. Es va girar just a temps per veure el metro fondre’s en la foscor.
I, en aquell instant, va sentir que ell encara viatjava.
A cada revolt. A cada sacsejada. Sempre amb ella.