Generacions de trajectes
No sabia si era por el que sentia exactament però les seves cames curtes i primes no s’aturaven, agafada de la mà de la seva mare corrien escales avall per refugiar-se en el metro dels bombardejos de la Guerra Civil. No eren les úniques que esperaven sota terra el moment per sortir. Durant l’estona que van ser allà anava observant al seu voltant i es va fixar en un mocador vermell amb unes lletres blanques que duia una senyora. Va pensar que quan fos gran en tindria un d’igual.
Tenia una mà agafada a la barra central i l’altra entrellaçada amb la del seu promès, es miraven amb una passió com el color vermell d’aquell mocador amb lletres blanques que ella duia elegantment lligat al coll. El sotragueig del vagó el sentien com una provocació, feia que els seus cossos s’apropessin i s’allunyessin a un ritme quasi constant. De cop aquell moment es va interrompre quan el metro es va aturar a la parada Ferran, ella li va fer una mirada divertida assenyalant cap enfora, li feia molta gràcia que aquella parada portés el nom d’ell.
Estava rodejat de passatgers, tenia calor, sentia diferents olors i protegia agafant per l’espatlla al seu fill adolescent que tenia just davant. Entre el rebombori s’escoltava repetidament el nom de “Johan Cruyff”, un jugador que veurien en el partit d'aquell dia. Quan quedava una parada per arribar al seu destí va dir al seu fill, que es deia com ell: “Ferran, baixem a la propera”. Quan el vagó es va a aturar van baixar junt amb tota aquella massa de gent, procurant no rebés un cop la càmera fotogràfica que portava a sobre.
En entrar per la boca es va dirigir cap a la taquilla per comprar el bitllet de metro. Aquell dia estava nerviós i en obrir la cartera quasi li cau la fotografia que li havia fet el seu pare anys enrere, quan havien anat junts a veure el seu primer partit de futbol. En arribar al seu destí l’esperava a dalt una noia amb una cadeneta daurada, que feia conjunt amb l’anell dins d’una capseta que portava ell ben guardat a la butxaca.
Mentre baixava per les escales automàtiques es va posar la mà al pit, el seu cor bategava amb un ritme fort però constant, en apartar la mà va tocar lleugerament la seva cadeneta daurada. A mesura que avançava l’embaràs, aquell trajecte cap a la feina cada vegada se li feia més feixuc. Quan va entrar dins del vagó va asseure’s en el lloc de seients reservats al costat d’una persona gran, que estava llegint en el diari la notícia de la celebració dels Jocs Olímpics del 92.
A l’andana xerrava i reia amb les seves amigues, aquell dia sentia una sensació de llibertat barrejada amb una mica de respecte. Era el primer dia que anava lluny del seu barri sense la companyia d’un adult. Quan va arribar el metro només hi havia lliure la fila de seients reservats; la seva mare li havia parlat tan de l’important que eren aquells seients i de com n’havia fet ús els mesos abans de néixer ella.
Després d’aquell vindrien altres moments que recordaria: les ganyotes i els petons en el “fotomatón”, els trajectes amunt i avall amb la seva carpeta de la universitat, la trucada d’una oferta de feina mentre feia un transbord, el canvi d’hàbit de baixar en una altra parada quan es va emancipar... Fins fa una setmana que asseguda a l’andana, escoltant música i amb els dits entretinguts amb la seva T-mobilitat, va recordar que aquell dia la seva àvia hagués fet 98 anys.