Paissatge humà al metro de Barcelona
La Maria coneix molt bé el camí, tomba cap al carrer d’Astúries i en arribar a Gran de Gràcia, allà mateix està la parada de Metro de Fontana, per agafar la línia 3, la verda, cap a Mundet, total són sis parades. Li hagués agradat que el seu fill es quedés al barri, però ell i la seva parella van preferir anar a viure a Horta. Treu la targeta rosa de la funda del mòbil, el seu fill li va ensenyar a guardar-la allí, cal reconèixer que és més pràctic a l’hora de buscar-la. La passa per l’escàner de la barrera del Metro i les portes s’obren. Sempre es meravella d’aquests enginys moderns. Res a veure a com era l’accés al Metro quan ella era jove. L’agafava cada dia per anar a Liceu a estudiar. Quan baixa a l’andana el comboi està entrant ja a la via. Accelera el pas ajudada del bastó i fent-se pas entre la gent aconsegueix arribar a la porta. El vagó va ple, mira a un costat i a l’altre, els seients reservats estan ocupats. Un jove que ocupa un d’aquests seients no aixeca la mirada del mòbil. Al seu costat, una dona gran d’uns 75 anys, es mira la Maria i es mira el jove. Posa la ma davant de la pantalla del mòbil del jove i li diu ”Noi! No veus que hi ha una senyora esperant per aquest seient?”. El jove es mira amb desgana la Maria i s’aixeca. “Els joves d’avui dia ja no respecten res”, diu la dona gran. “No dona, el que passa és que estan enganxats a la pantalla i no veuen més enllà”, li contesta la Maria. El ring del telèfon mòbil de la dona sona, el busca a la bossa, el despenja i es posa a parlar amb un volum prou alt com per a que l’escoltin a tot el vagó. La Maria somriu per sota el nas per lo irònic de la situació.
Ara mateix, a la parada de Lesseps ha pujat una parella de xinesos. Ella li parla a ell en xinés, molt ràpid, com acostumen a fer els xinesos. És com una metralleta de paraules, sense comes ni punts per respirar. Ell mira cap al terra, de tant en tant assenteix amb el cap, però no surt cap paraula de la seva boca. En canvi ella segueix parlant i parlant. La Maria està impressionada de la capacitat de la noia per xerrar tant seguit. Arriba la següent parada i baixen, ella continua amb la seva xerrameca. Entra un grup de turistes joves, alts, rossos, parlen en anglès, amb pantalons curts i xancles. Les noies riuen alguna gràcia que han dit els nois. La Maria no pot entendre el que diuen, mai no va poder estudiar anglès. Un dels joves turistes fa un pas enrere en riure i trepitja un noi que està assegut al banc del costat, just davant de la Maria. És de pell morena, cabell negre i llis, ulls ametllats i foscos, amb bosses sota els ulls, els colzes descansant sobre les cames i aguantant-se el cap amb les mans. Té cara de cansat, gira el cap i es mira el jove turista que l’ha trepitjat, els seus ulls són inexpressius, la Maria, que contempla l’escena, diria que fins i tot tristos. El jove turista diu “Sorry”. Quin contrast, pensa la Maria. Segur que aquest noi és sud-americà i ve de treballar, en canvi, els altres deuen ser nòrdics i venen de passar-s’ho bé. La Maria es mira els altres passatgers asseguts al banc de davant: dones i homes sud-americans, és fàcil identificar-los pels trets de la cara, el cabell fosc, les formes arrodonides dels cossos. No hi té res en contra, la diversitat sempre ha format part de Barcelona, ciutat d’acollida. El metro va esdevenir els transport per antonomàsia de la classe treballadora en els temps de la gran onada immigratòria. Ara segueix sent-ho, però també per als turistes.