L'hora maleïda
El rellotge marcava la 1:15 de la matinada quan l’últim metro de la Línia 3 va arribar a l’estació de Drassanes. Només quedaven un parell de passatgers desperts i un home adormit en un dels seients de plàstic brut. L’Arnau, un jove estudiant de vint anys, va pujar al tren sense pensar-s’ho gaire, cansat després d’una llarga jornada de treball i estudi.
Les portes es van tancar amb un xiulet metàl·lic i el tren es va endinsar en la foscor del túnel. Però, de sobte, després d’uns segons de trajecte, les llums van començar a parpellejar violentament. Un soroll metàl·lic i profund va ressonar per tot el vagó, com si alguna cosa hagués xocat contra els laterals del tren.
L’Arnau va notar que alguna cosa no anava bé. Va mirar al seu voltant: el senyor adormit seguia en la mateixa posició, però els altres passatgers havien desaparegut. Només quedaven ell i l’home estrany, que ara semblava respirar de manera irregular. Amb el cor accelerat, es va aixecar per comprovar si estava bé, però quan es va acostar, va veure que l’home ja no respirava. Els seus ulls estaven oberts, buits, i la seva gola presentava una ferida profunda, com si algú l’hagués tallat amb una navalla.
Un calfred li va recórrer l’espinada. Va mirar al voltant intentant buscar una explicació, però el que va veure a la finestra el va glaçar. A través del reflex del vidre, va notar que el seu vagó ja no era el mateix. Els seients havien canviat, eren de fusta vella i desgastada, les parets estaven cobertes de cartells antics, i la il·luminació era feble, com si el metro hagués viatjat cent anys enrere.
Va sentir un riure suau darrere seu. Es va girar de cop i va veure una figura al final del vagó: un home vestit amb roba de principis del segle XX, amb una gavardina llarga i un barret. A les seves mans, una navalla degotava sang fresca.
—Aquest vagó està maleït —va murmurar la veu de l’home, amb un to gutural—. Ningú que hi puja en aquesta hora arriba al seu destí.
L’Arnau va intentar córrer cap a l’altre extrem del vagó, però les portes estaven tancades. Va colpejar el vidre amb desesperació, intentant demanar ajuda, però el metro semblava haver quedat suspès en el temps. Les estacions per les quals passaven ja no existien, només túnels interminables i ombres que es movien entre els llums tènues.
El misteriós assassí es va apropar lentament, arrossegant la navalla per la paret, deixant-hi un rastre de sang seca. L’Arnau va cridar, però el so es va perdre en el buit. Amb un últim moviment, l’ombra el va abraçar i el va fer callar per sempre.
L’endemà al matí, el metro va arribar a la seva última parada. Els treballadors de TMB van trobar un vagó buit, excepte per una motxilla abandonada i una taca de sang al terra. Com tantes altres vegades en els darrers cent anys, ningú va poder explicar què havia passat aquella nit en aquell vell vagó, el que apareixia només quan el rellotge marcava la 1:15 de la matinada.