Els ulls del metro
1924
Barcelona estrena el metro, un símbol de modernitat i un mitjà de transport vanguardista que connectarà molts punts de la ciutat. La Justa, exhausta després d’una llarga jornada, viatja cap a casa. Enmig del vaivé del vagó, els seus ulls es troben amb els de Miguel. Ell, atrafegat, corre cap a la feina. En un instant fugaç, el món s’atura: una connexió inexplicable neix entre ells, una espurna que cap dels dos havia sentit mai abans. No poden apartar la mirada, com si el temps hagués deixat de tenir importància. El metro, impassible, és testimoni d’aquell enllaç efímer però intens. Però la realitat s’imposa. La Justa ha de baixar; l’espera el seu promès. En Miguel vol dir-li alguna cosa, però el deure el crida i ella ja s’ha esfumat entre la gent. Cap dels dos oblidarà mai aquell moment ni aquella mirada que els va marcar per sempre.
2024
Cent anys després, el metro continua sent l’eix de la ciutat, impassible, indiferent al pas del temps. El ritme frenètic de Barcelona és palpable, amb el metro transportant una gran quantitat de gent, connectant tots els punts de la ciutat. Els vagons no paren mai, com una reflexió del moviment constant que mai s’atura. El metro és més que un mitjà de transport; és un element fonamental de la vida diària. Però després de 100 anys, la ciutat ha canviat profundament. La revolució digital domina tot, i gairebé tothom està atrapat en les pantalles dels seus dispositius. És estrany veure algú que no està mirant el seu telèfon mòbil. Marta i Marc viatgen a la mateixa línia, i en una estació que connecta passat i futur, les seves mirades es creuen. De sobte, tot sembla alentir-se, com si només existís aquell instant. L’espurna torna a aparèixer, intensa, inevitable. Cap dels dos ha sentit mai res semblant. És una sensació extraordinària, com si el destí hagués teixit aquell moment perquè no s’escapés. No volen que acabi. La Marta, atrapada en aquella connexió inexplicable, es passa de parada sense adonar-se’n. Però no li importa. Continua allà, asseguda, amb el cor accelerat. Els seus ulls encara busquen els del Marc, i quan es troben de nou, un somriure tímid es dibuixa en els seus rostres. Però cal estar atents, per no perdre aquells moments fugaços, casuals i únics. El que fa un segle va quedar incomplert, ara té una nova oportunitat. Els ulls d’ahir es tornen a trobar, però aquest cop, potser la història tindrà un altre final.