Art i part
Asseguts l’un davant de l’altre al vagó del metro, sense creuar la mirada, la seva cara se’m va quedar gravada. Em recordava algú proper, una amiga de la meva dona, res més.
Passaren un parell de dies amb rutines calcades, i al capvespre, amb gana de veritat, vaig entrar a una fleca per variar i atipar-me. Allà, amb un somriure sorprenent i cordial, la vaig reconèixer. Me l’imaginava amb un posat més ensopit, com si en un altre moment hagués patit. Em va atendre ràpidament i, en cobrar-me, amb un aire enigmàtic, em va preguntar d’on ens coneixíem.
Un altre cop, un botiguer del barri, que jo sí que tenia ubicat, m’aturà al carrer, prenent-me per un locutor que li resultava familiar. Li sonava i no sabia d’on. Sovint passa, un rostre amic que es confon.
Com a mínim tinc bona memòria, perquè el meu art aviat passarà a la història, si no ho ha fet ja, sense glòria.
Era impossible deixar escapar aquell atípic afalac, aquella mirada des d’un mirall trencat. Així que li vaig confessar que la recordava del metro de dos dies abans, una explicació raonable que la va convèncer, un testimoni verificable, res sospitós ni recargolat.
Per allargar el moment i l’inesperat retrobament, li vaig preguntar d’on era i, sense pressa, quant de temps feia que vivia en aquella plaça. Tinc el costum d’indagar sense ser gaire social, quan capto un accent o un nom singular. En aquest cas, em vaig llançar sense por, tot i no tenir cap intuïció contrastada, a fer una especulació inspirada i tal vegada, equivocada.
Vaig pensar en la dependenta de sota de casa, que venia del mateix lloc, tan bon punt de la mateixa fornada. Amb un parell, li vaig demanar per la seva estructura familiar, sense gaires filtres ni més detalls.
Per guanyar confiança i jugar net, solc exposar-me abans d’anar més enllà. Igual que jo tenia un fill de cada i, com l’amiga de la meva muller, estava divorciada. Potser el patró no es repetia estrictament, però la diferència d’edat era assumible i gens inversemblant.
Em vaig acomiadar amb cortesia, fingint no tenir un pla ni una estratègia. Amb el seu nom, origen i context, alguna cosa calia fer, però exactament, què?
No havia arribat allà per casualitat. Una data assenyalada mereix una oportunitat. Tantes coses es pensen i després queden en no-res, barrejant intencions i opcions, sense pair perden l’interès. Val més actuar!
La seva companya d’un altre torn em va facilitar el seu telèfon tot d’una, sense més esforç, només amb les quatre dades recollides. Amb prou informació, vaig ordir una estratagema: fer coincidir les dues dependentes; mateixa nacionalitat i tasca, diferent ciutat, però mai fingir una causa com a tal.
Vaig rescatar l’espectacle d’un amic que cercava públic amb cert esperit crític. La cultura sempre hi és quan cal, i amb unes entrades a preu d’amic, vaig matar dos ocells d’un sol tret. Sense premeditació, ho juro, ni cap secret.
La meva veïna em comenta que, tot i no viure al mateix lloc, encara mantenen contacte i s’envien algun toc. Una carambola, fruit d’un gest càndid, una acció intranscendent en una ciutat que no només engoleix, sinó que, de tant en tant, ofereix oportunitats.
A la companya afable, la del telèfon cedit, li vaig portar un parell d’invitacions per pur detall. Potser les ha venudes, no seria estrany. Tot costa massa avui dia, no arriben els guanys. L’art reparteix sort, com qui no vol, un joc d’atzar, un impuls dins d’un trèvol.
FI