Records d'una il·lusió
Era un matí calorós de la Barcelona de 1923, les darreres imatges oníriques d’ahir a la nit, encara bellugaven com estels fugaços dins la ment adormissada d'en Mateu.
D'ençà que s’havien traslladat a Barcelona, els cotxes motoritzats i el bullici de la ciutat comtal havien aconseguit que el més petit de cals Esteve, es passés els dies ofuscat amb les noves realitats que ara el rodejaven.
Aquesta setmana es trobava completament capficat en un titular que havia pogut llegir l’altre dia al diari. El si de la notícia, parlava de les primeres passes d’un projecte per a la construcció d’un metro. Pel que havia pogut entendre, es tractava d’una mena de ferrocarril, però que en comptes de circular a la vista de la gent o faria sota terra.
Davall terra! Però com era això possible? Es preguntava encuriosit. No hi havia dia que no rellegís els diaris amb l’esperança de trobar noves notícies sobre l'extraordinària construcció.
Tota la seva família, havia estat testimoni de la recent fascinació d'en Mateu, ja que, a la més petita oportunitat que se li presentava, aprofitava per posar-los en coneixement de l’actualitat sobre la impressionant obra d'enginyera. L’esdeveniment no solament havia aconseguit copsar els moments familiars de casa seva, sinó que a l’escola, al parc o fins i tota a l’església s’havia encarregat en Mateu del fet que s’assabentessin de les darreres novetats.
Més que un somiatruites que l’hi deia sempre el seu germà gran, ell es considerava un pensador. Un somiatruites és una persona que mai té el cap a terra, ell, per contra, visualitzava totes les seves idees com a possibilitats molt reals, l’hi contestava reiteradament amb fermesa.
- He de reconèixer que era un al·lot una mica insistent quan alguna cosa m’agradava molt, però clar, aquella notícia ho mereixia.
- Però a veure avi, com és possible que et sorprengués tant la construcció del metro?
- Ai, Marieta! Ara per tu anar amb metro és el més normal del món, però quan jo era petit era tota una aventura. Encara recordo la il·lusió que em va fer el primer dia que hi vaig poder viatjar. Les cames em bellugaven i no vaig amollar la mà de la meva mare fins que vam sortir del vagó.
- La veritat es que se’m fa difícil imaginar-te com un fillet de deu anys avi. Que et sembla si aquesta tarda agafem el metro per anar a visitar l’àvia a la residència?
Ara agafat d’una altra mà i bellugant un cos vell i cansat, en Mateu continua circulant amb el metro amb el mateix entusiasme que aquell jovenet il·lusionat. Al costat de la seva neta, desitja que els joves d’avui en dia, mantinguin la capacitat de meravellar-se com ell dels canvis que els envolten.