Poblenou és casa.
Tres vint-i-dos, tres vint-i-un, tres vint...
M'assec, no hi ha gaire gent a l'andana, tot just acaba de passar el metro de direcció Trinitat Nova.
Tres, dos cinquanta-nou, dos cinquanta-vuit, dos cinquanta-set...
A la parada de Poblenou sempre hi fa vent, és indiferent l'estació de l'any, acabar amb els cabells esvalotats és molt propi d'aquesta parada. Vinc cada dia, és la parada més propera a casa.
Dos trenta-cinc, dos trenta-quatre, dos trenta-tres...
A l'andana de davant està a punt d'arribar el metro, direcció La Pau, hi ha una gran quantitat de gent que espera impacient per pujar-hi.
Un quaranta-set, un quaranta-sis, un quaranta-cinc...
Ja es tanquen les portes del metro, tota aquella gent es dirigeix a Selva de Mar, El Maresme-Fòrum, Besòs Mar... on aniran? Hauran de fer transbord? L'andana de davant és buida. Ah, no, espera, hi queda una sola persona. Papa?
Un quinze, un catorze, un tretze...
No m'ho crec, què hi fa allà? És l'única persona que ha baixat del metro? Em mira i somriu. La seva cara mostra tranquil·litat.
Trenta-nou, trenta-vuit, trenta-set...
Sembla content, per què no es mou? Només em mira i somriu. El saludo amb la mà, no fa cap gest, però manté el somriure.
Disset, setze, entra...
Molt soroll, arriba el metro. No hi ha ningú tampoc a la meva andana. Les portes s'obren, pujo. Tots els vagons van buits. M'afanyo per mirar pel vidre. Segueix allà, ens mirem, somriu.
Pi, pi, pi, pi.
Les portes del metro s'han tancat. Ja no soc al vagó. On estic? Obro els ulls. Ha sonat el despertador. Estava somiant?
Fa anys que no visc a Poblenou, onze en concret. Fa onze anys que ja no hi és. Estava somrient, estarà orgullós?
Tornar a Poblenou és tornar a casa.