La poeta del Metro
El 23 d’abril agafava el Metro de Barcelona com de costum per anar a la Universitat. En aquesta línia pots trobar qualsevol talent: cant, rap, òpera i, fins i tot, dansa. Però aquest cop, una noia em va cridar l’atenció. Amb un somriure treia una llibreta de la butxaca i, abans d’obrir-la va dir: Feliç Sant Jordi a tothom, no tinc roses ni llibres per tots, però us relataré un poema que vaig escriure commemorant aquest dia.
S'apropa Sant Jordi i un altre cop més no podré donar-te una rosa. Les roses blanques no es troben en qualsevol lloc, a part que són molt cares. I tu saps que a mi no m'agrada gastar diners, en això m'assemblo a tu. Però potser algun dia vindré a veure't amb una rosa en la mà, blanca, com les que a tu t'agraden. Com les que hi havia en el fullet aquell setze de desembre de 2017. El dia que et vaig acomiadar.
Vuit anys sense parlar amb tu, ni escriure'ns, ni cap abraçada. Encara recordo els teus acudits, comentaris i com t'agradaven els tramussos, sempre que no els veies en la taula preguntaves per ells. No et quedava molta memòria ja, però d'això te'n recordaves bé.
No vull regalar-li una rosa a qualsevol, perquè cap ets tu. Gràcies per les teves carícies i renys, m'agradava escoltar la teva veu. I ara que no puc...
No vull qualsevol rosa, vull aquella rosa per donar-li a la Iaia Rosa. Bonica com era ella, blanca com els seus cabells i pura com l'àngel que eres.
Una llàgrima nostàlgica li va caure quan va acabar. Em va deixar pensant, reflexionant; no sabia quina era la màgia d’aquelles paraules pronunciades per ella, fins que les vaig escoltar. I no volia deixar de fer-ho.
L’endemà vaig intentar agafar el Metro a la mateixa hora, però no la vaig trobar enlloc, i així va ser fins a la setmana següent.
—Hola a tothom! Avui no tinc res especial pel dia d’avui, però us deixo una frase: hi ha tantes formes d’estimar en el món com persones n'hi ha que estimen.
Increïble. No podia dir res més, perquè qualsevol descripció semblava insuficient per a les paraules d'aquella noia, així que amb la mà tremolant li vaig tocar l’espatlla i quan es va girar, el seu somriure em va il·luminar el món. No eren només les seves paraules, també els gestos.
—Hola, només volia dir-te que gràcies pels poemes i frases, són molt bonics. —li vaig dir, nerviós. —Merci! Sempre intento ajudar a la gent amb el que escric. —va dir ella, somrient d'orella a orella.
No volia perdre aquella connexió, així que, amb el cor a mil, li vaig demanar conèixer-la millor. —M'agradaria saber més de tu. —no sabia què respondria, però tenia molta curiositat. Ara no tinc temps, però et puc deixar el meu número. —va dir ella. No sé com em va dir que sí. Jo vaig reprendre el meu camí i ella va desaparèixer entre la gent del Metro.
Els dies passaven i, com que no la veia, vaig decidir escriure-li. Vam començar a parlar sobre l’escriptura i com ella havia començat des de feia anys i com molta gent l’havia animada per continuar escrivint, però sempre havia pensat que, com a escriptora, no tenia futur. Jo no soc un noi culte en l’escriptura, però tot el que escrivia ella m’agradava i si pogués, em passaria tota la vida llegint-la.
A mesura que l’anava coneixent m’enamorava la seva forma d’expressar-se, de la capacitat que tenia per trobar llum a les coses més llòbregues, on pot ser qualsevol només veu foscor. La nostra relació va continuar creixent on les paraules eren la clau. Així va ser, com em vaig enamorar de la poeta del Metro.