EL METRO QUE ET TORNA A CASA
Feia vint anys que es coneixien i també n’hi feia vint que s’havien estimat. Feia vint anys que no parlaven l’un amb l’altre. Que cada un va enfilar un camí com qui s’enfila per les branques d’un gran arbre prou gran per a tots.
Feia un any que s’anaven buscant per l’Instagram, pel Facebook o pel LinkedIn. Per curiositat, per imaginar com s’acaben les històries quan no estan a mercè del pas del temps. Per palpar l’atracció d’un cos desdibuixat en la memòria. Un rostre que no saben si reconeixeran amb la trepitjada de la vida. El record és murri i pinta tan bonic aquell passat que no es decideixen a canviar-lo per un tros de realitat. Desitjar-se els fa por, desitjar-se ara voldria dir capgirar totes les regles del joc. Estimar-se avui seria l’esperança d’un i el penya-segat de l’altra. Una balança desequilibrada, una lluita entre el que senten i el que està bé. Un jazz amb ritmes massa diferents dins la mateixa melodia.
S’asseuen al metro, en Lio a Londres, la Júlia a Barcelona i paral·lelament llegeixen un llibre o escolten música fins a arribar a la seva estació. Treballen, viuen, s’enamoren, surten amb els amics i a les acaballes del dia apaguen el llum d’un pis mig buit als carrers més emblemàtics de cada ciutat. Se'n en surten prou bé, però, tanmateix, no hi ha manera de dir adeu a la possibilitat de descobrir-se de nou.
Una nit, amb combinacions astrals idònies per donar-los-hi la culpa de tot, s’atreveixen a parlar-se per missatge en l’idioma que es varen inventar de petits per dir-se els secrets. Es responen en un joc que els alimenta l’ànima i fa que no puguin dormir a les nits, malgrat de vegades tenir algú al costat del coixí. Són dubtes i més dubtes que no desapareixen, que haurien de mirar de relativitzar perquè no els esclati el cor, que no vol bategar massa fort per por a trencar-se, a no tornar a sentir allò que els fa d’alguna manera més feliços que tot el que ja han aconseguit. Diuen de veure’s, sembla que és broma-poma quan no aconsegueixen posar-se d’acord.
Pip pip pip pip sona la porta del metro de plaça Catalunya en tancar-se. La Júlia ha caçat un seient, s’hi arrepenja. Sospira. Un nou dia que acaba mort, com tots els altres. Cada vagó d’aquell metro porta assassins que maten sense compassió cada dia de la seva pròpia vida. I ella n’és una.
Els mesos corren, gambegen, marxen i no tornen. Els missatges minven fins que pràcticament desapareixen. La Júlia dibuixa un petit dol i el tanca al calaix. Dedicar-se a pintar li serveix per desar les pèrdues. Viatja, coneix gent i en un acte primaveral un anell se li enfila al dit.
Els cascos li canten a cau d’orella un “The end of the world” de Sharon Van Etten quan torna del seu estudi cap a casa. Plou a bots i barrals i s’aixopluga en el metro, que la transporta fins a Maria Cristina. Va ben ple i s’agafa al pal de metall fred en un acte de supervivència. Toca una mà que no coneix, s’enretira la caputxa xopa i demana disculpes. Quan aixeca el cap, veu que aquella mà no li és totalment desconeguda. És la mà d’en Lio, que juga curiós amb el seu dit anellat i li diu: Com és viure una vida sense mi?
Fa deu anys que pugen al metro junts. Comparteixen els cascos. Sona Time de Angelo, sona M83 de Outro, es miren i es respiren. Es toquen les mans, plenes de passat. La Júlia ja no és cap homicida del temps, s’ha convertit en la protagonista del seu conte d’amor particular, un dels molts que ha vist néixer aquest metro barceloní, ple de parades, ple d’històries amagades.