La iaia de Vic
Avui he sortit abans del cole. Hauria d’estar content perquè m’estic saltant la classe més avorrida de l’història. Però no ho estic. Entro al metro de Llucmajor. Apropo la bossa per validar la T-16. Aquest any encara no n’he perdut cap gràcies a aquest nou sistema que em va cosir la iaia de Vic. En general va força bé, menys quan tinc pressa, com avui.
Només són dues parades fins a Guinardó - Hospital de Sant Pau, però se m’està fent etern. O més aviat el contrari, voldria no arribar mai però… ja hi sóc.
Pujo les escales a peu per intentar anar més a poc a poc. A fora sembla que el temps m’acompanyi. Després de mesos de sequera, avui no ha parat de ploure en tot el dia. El terra està mullat i tothom patina.
—Sort que estem al costat d’un hospital, eh? —em diu un senyor gran, somrient.
—I tant! —li somric, com puc.
Sempre m’ha agradat la gent gran. Suposo que en part perquè trobo a faltar a la meva iaia Àngela. Va morir quan jo tenia un any en aquest mateix hospital on ara es troba la iaia de Vic, la Bàrbara. És la meva besàvia centenària, nascuda el mateix dia que inauguraven el metro de Barcelona, el 30 de desembre del 1924.
Avui és 2 de març. Això vol dir que la meva besàvia i el metro fan 100 anys i 2 mesos exactes (sí, perquè febrer només té 28 dies). És per això que he portat el violí, per celebrar-ho, si és que es pot celebrar res a paliatius…
Trec el violí de la funda i entro a l’habitació 17. La sang se’m glaça en trobar-la buida. Noto una mà suau a l’espatlla.
—Ets el Roc, oi? —em diu una infermera amb veu dolça.
No li puc contestar. No em surt la veu. No té sentit que no estigui preparat per això… És llei de vida i la iaia de Vic no és exactament una joveneta però…
—Nino, he superat dues guerres, dues pandèmies i un enamorament no correspost amb un brigadista…Començo a pensar que sóc inmortal…—diu la iaia de Vic.
—Iaiaaaaaaaa! —em llenço als seus braços, fent-la caure.
—Besàviaaaa! —em corregeix amb un somriure.
—La teva besàvia és de les poques persones que he vist marxar per propi peu de pal·liatius. —diu l’infermera.
—És que sóc VIP: vaig néixer el mateix dia que el Domènech i Montaner, l’arquitecte d’aquest hospital.—sentencia la besàvia, triomfal.
—Només que 75 anys després. No sóc tan gran jo! I ara ajuda’m a fer-me la bossa abans que es repensin això de deixar-me anar…—afegeix, múrria.
La besàvia i jo sortim de Sant Pau. Respirem l’aire humit que ha deixat la pluja. Li he promès que li faré un concert a casa, sempre i quan em doni la seva recepta de truita de patates. Només em queda un dubte.
—I aquest amor no correspost amb un brigadista? M’estàs dient que jo… i el papa, i els tiets podríem no haver nascut? —indago una mica a les palpentes.
—Oh.. no exactament. Era un amor platònic. Jo era una nena, tenia 11 anys i ell 18. Era un esportista que havia vingut a participar a l’Olimpiada Popular que havia de tenir lloc del 19 al 26 de juliol del 36. Però va esclatar la guerra. —em respon amb els ulls envermellits.
No sé si he fet bé preguntant… La besàvia mai m’havia parlat de la guerra. I menys d’un amor que no fos l’avi.
—Vaig conèixer al Brian al metro de Diagonal. Era el nostre refugi en temps de guerra. Ell només parlava anglès, i jo li vaig fer de professora de català.—continuava la iaia mentre demanàvem un taxi.
—Només ens vam veure uns temps al metro i després… va “desaparèixer”.
—Ostres…Iaia, agafem el metro?
—Vols veure l’amagatall, oi? Anem. Però l’amor de meva vida és el teu avi!
Ho sé.