He viscut
Vaig néixer pels volts del 1924, ara ja fa cent anys. Al principi no era gaire ambiciós, només cobria el tram de Plaça Catalunya a Lesseps. Després vaig créixer poc a poc, o gens ni mica, o molt de cop i volta. Trigaria molt a ser el que sóc avui dia. Trigaria molt a convertir-me en les venes de la ciutat.
Com un cor que bombeja sense aturar-se, cada dia porto homes i dones de mitjana edat a feines d'oficina que els tenen 8 hores asseguts davant d'un ordinador. Porto canalla a l'escola, porto amics a veure amics, porto joves a discoteques. I sempre, sempre, sigui ben entrada la nit o a primera hora de la matinada, porto gent a casa.
I aquesta gent, encara que no ho sembli, encara que ella mateixa no s’ho pensi, és la mateixa de sempre. La mateixa que clamava per la república quan jo era jove, la mateixa que es refugiava de les bombes dins meu anys més tard, la mateixa que durant 40 anys només parlava castellà per temor a les represàlies, la mateixa que plorava d'alegria per l'arribada de la democràcia, la mateixa que havia arribat des de terres llunyanes a guanyar-se el pa i havia trobat a Barcelona un futur i una llar.
Perquè la gent sempre ha estat gent. Sempre hi ha hagut mirades furtives, petons entre amants, músics mendicant calers, gent cordant-se les sabates, avis portant als seus néts a veure el mar, gent mocant-se el nas, nens patint una rabiola, estudiants fent els deures en l’últim moment, parelles barallant-se, gent plorant pèrdues, gent somrient al dia que ve.
N'he viscut moltes, de Barcelones. Però la gent… La gent sempre ha estat gent.