Sempre tornarem a casa
"S1 Plaça Catalunya; via dos". Pujo al tren a Sant Cugat, em fa il·lusió adonarme'n que és un dels nous, són molt més lluminosos, còmodes. Em recolzo contra la paret i miro com passa Collserola per la finestra. El sol va caient sobre els arbres i tenyeix tot d'un color daurat vibrant. Escolto la conversa d'unes amigues que intenten desembrollar un drama, mentres a l'alte banda una parella dormen l'una a sobre l'altra. Porten moltes bosses. M'agrada fixar-me amb qui comparteixo vagó, preguntar-me què passaria si ens hi quedéssim tancats... ¿ens fariem amics? A vegades ho desitjo; és curiosa la coincidència de compartir espai amb persones que podrien esdevenir un punt d'inflexió a la teva vida, és curiós que tot i així mai parlem. Recordo un noi amb qui compartia viatge cap a la universitat cada dia; quan vam acabar la carrera ens vam tornar a creuar per Sancu, i ens vam saludar com vells amics. Ets d'on tens històries.
"Pròxima estació: Sarrià"- ja hi sóc. Una sencació de caliu m'invaeix en baixar del ferro: sóc a casa. El sol enlluerna la façana de la casa Orlandais mentres porto caixes cap al meu nou pis. Fa només 26 anys aprenia a gatejar a la següent parada: Tres Torres. Ara li compro flors a la meva parella on mon pare li comprava flors a me mare cada diumenge, i porto les caixes del nou armari que compartirem. És curios com tot canvia, com es reordena el futur.
El pròxim cop que torno a passar les portes del ferro em falta l'aire i tinc les galtes vermelles. No puc perdre el pròxim S1, és diumenge i hauré d'esperar una barbaritat. L'Anna viu a Terrassa - fins ara - i havíem quedat en agafar el mateix ferro. Arribo a temps, m'està esperant a l'últim vagó; sempre quedem en aquest, tothom que és realment de Barcelona sap que el transbord a la L1 és millor per la parada d'universitat que la de Plaça Catalunya, i la sortida de l'últim vagó s'hi apropa més. Em fa sentir caliu fer aquests jocs mentals, endevinar en quin vagó posar-me per arribar-hi més ràpid, fer una mica més meu el transport públic, sentir que guanyo al joc.
Al tren ens agafem de la ma i sento que m'abraça. Recordo el nostre primer viatge en ferro, la nit que ens vam conèixer a una festa de Techno a prop de Plaça Espanya. Vam perdre el metro per pocs segons perquè li vaig dir que jo ja no corria per cap tren, que si hi havia d'arribar hi arribaria. En realitat només volia passar més temps amb ella.
Pròxima parada: Muntaner. Aquí viu una de les meves millors amigues de la universitat, quants cops hauré baixat aquí per pujar a casa seva?
Pròxima parada: Gràcia. Mai m'hagués imaginat lo a prop que estava Gràcia de casa meva fins que vaig haver de tornar de les festes majors en ple agost caminant de nit, perquè tenia molta son i el ferro encara no era obert.
Pròxima estació: Provença. Ja casi arribem. Encara a vegades recordo amb tendresa la meva primera gran ruptura aquí. Com vaig plorar, sentia que el món s'acabava. I d'alguna manera ho va fer; el que no sabia és que sempre tornava a començar. Miro a l'Anna i li somric.
Em plena el cor, reconeixer cada estació, reconeier-me en les històries que hi he viscut. Sentir que cada parada ha format part de la meva vida d'una manera o una altra. El transport realment es de tots.