Conte per a la memòria
Benvolgut Diari,
Ja sé que no és molt habitual que una àvia comenci un diari a aquestes alçades de la vida. Però aquesta és una situació excepcional i he pensat que escriuré un conte cada dia per a la Laia, el Martí i la Berta, els meus nets, i serà com un regal. El fet és que ja portem 20 dies de confinament i fa molt temps que no els veig en persona, que no els puc ni abraçar ni fer-los petons, i que tinc unes ganes enormes que tot això acabi. Vet-ho aquí:
“L’any 2020 va començar amb mal peu. Poques setmanes abans, un virus havia sorgit de sobte i va començar a propagar-se com una amenaça per tot el planeta. Invisible i desconegut, ningú sabia com es podia vèncer aquell enemic i ell continuava fent mal a la gent, matant i sembrant la por. Científiques i científics buscaven una vacuna, metgesses i metges, infermeres i infermers arriscaven la seva salut i la de les seves famílies per tal de poder atendre a totes les persones que arribaven malaltes als hospitals. N’arribaven tantes que no donaven l’abast.
Només hi havia una cosa clara: el virus infectava molta gent. Per aquest motiu, les autoritats van decretar el confinament a casa de tothom que no tingués una feina essencial. Tothom havia de dur mascareta per sortir al carrer i havien de rentar-se molt bé les mans sovint... Fins i tot es va dir que quedar-se a casa era ser un heroi!
Però en Josep no podia ser com aquests herois, tot i que li hauria agradat. En l’empresa de recollida d’escombraries on treballava faltava personal, i a ell li tocava continuar treballant tots els dies de la setmana per un sou força baix. El seu fill, de 14 anys, i la seva dona quasi no el podien ni veure ni acostar-s’hi, perquè la seva feina era de risc i es podien infectar fàcilment. A la feina havien trigat a poder-li donar mascaretes i gels desinfectants.
Vivia amb angoixa el perill de contagiar-se i no sabia què respondre quan a casa li deien que deixés d’anar a la feina, perquè el seu era l’únic sou de la família des que va començar el confinament... Se sentia molt sol, invisible, ignorat... Fins que un vespre, en sortir amb el camió i els companys per fer la ruta de la recollida d’escombraries, se li va acudir que podia estar més a prop de la gent si feia sentir la seva veu. Així va ser com ell i els seus companys van decidir que, des del camió, mentre feien el recorregut, emetrien una música suau i acollidora i, entre peça i peça de música, recordarien a tothom les mesures de prevenció per evitar la propagació del virus. Els recordarien que així no només es protegien a si mateixos, sinó també a tots els altres. I, sobretot, els donarien les gràcies perquè estaven segurs que tothom intentava seguir les mesures. Entre peça i peça, qui sortís al balcó o la finestra podia demanar la música que volia sentir i ells la posarien.
L’endemà de cada vespre, el Josep explicava a la seva família les músiques que la gent havia demanat: n’estava fent un recull per a la memòria.
- Per a la memòria de qui? – li va preguntar el seu fill – .Ningú no et coneix, ningú no sabrà mai qui ets, ningú no recordarà el que estàs fent, ningú no et donarà les gràcies.
- Per a la memòria dels qui vulguin recordar. Però sobretot per a la vostra, per si un dia voleu saber què va fer el vostre pare per lluitar contra la pandèmia – va respondre el pare.
I fins aquí el conte d’avui. Ja us avanço que hi haurà moltes històries com aquesta i que totes elles acabaran per fer fora el virus!
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Solc