Seguint les regles del joc
Tots ja sabeu el començament, oi? Hem hagut de marxar de l’escola per no contagiar-nos i ens hem hagut de quedar tancats a casa...
Doncs no, la meva història no va ben bé així. Però primer em presentaré. Per molt estrany que us sembli, jo soc un gat. No un gat que parla: un gat que escriu! Fa tres anys que visc amb aquesta família -la tieta Aina, l’àvia Adela, l’Abril (neboda o neta) i jo, l’Aquil·les- i m'hi sento molt afortunat. I la meva història és una mica especial, així que pareu atenció.
Tot comença un divendres. El dia preferit de l’Abril. Però aquell era divendres 13, que, com tothom sap, porta mala sort. Així que, per seguir el costum, aquell dia van anunciar a les escoles, entren elles la de l’Abril, que no hi tornarien fins al cap de quinze dies.
Ella es va emocionar moltíssim:
- Iupii, em saltaré els 3 exàmens de la setmana vinent, no hauré d’entregar els deures d’història i em podré quedar a casa jugant a la Play!!
Sí, estava molt contenta, era com una Setmana Santa de jugar a la Play. Però li va caure l’ànima als peus quan es va assabentar que farien classes virtuals..., i fins i tot d’anglès!
Un cop passada la tarda jugant, van sopar, van veure una pel·lícula de por i se’n van anar a dormir. L’endemà tots es van despertar tardíssim, ja que era cap de setmana. Van esmorzar unes creps de mermelada i l’Abril es va posar a llegir, l’Adela a cosir uns pantalons i l’Aina a mirar la televisió.
Al cap d’una estona, l’Aina es va posar a cridar: veniu, veniu! La tieta i l’àvia hi van anar mentre jo em quedava estirat al sofà. Què? Em feia mandra moure'm d’allà, que per a mi també és cap de setmana! Quan l’Abril i l’Adela van arribar a l’habitació de l’Aina, van mirar cap a la televisió i van escoltar:
- El gran coronavirus ha matat tots els i les soldats que vam enviar ahir, estem tots els països lluitant contra aquest monstre però es veu que, de manera estranya, el monstre entra al cervell de les persones fent que es vagin debilitant fins a morir-se. Encara no sabem la solució, molts científics investiguen per trobar la manera de matar-lo, però de moment cap d’ells ha trobat la solució.
En aquell moment em vaig aixecar del sofà i vaig anar cap a l’habitació. Jo sabia la solució però... com els ho podia dir? Abans us he dit que no parlo, no, però que sí que sé escriure. Doncs aquí tenim la solució! Vaig agafar la tablet de l’Abril i, amb les meves potetes, vaig escriure un e-mail a la mateixa Abril, que deia:
- Estimada Abril. Confiem molt amb en vostè i per això li concedim l’honor de ser la 1a a saber el remei cura que farà que la gent no es vagi debilitant per culpa d’aquest monstre. L’esperada cura és estar de bon humor: ser positiu i molt actiu. Així que, sisplau, anunciï el remei.
l va explicar el remei! Total, tampoc no hi havia res a perdre!
Alguns ho van provar i van veure que funcionava. I el boca-orella va començar. I van fer sortir l’Abril a la televisió, tot anunciant lel remei definitiu.
A partir d’aquest esdeveniment, a l’exèrcit tothom s’animava mútuament. A les cases, per no emmalaltir, s’entretenien al màxim jugant a jocs de taula, llegint i fent tota mena d’activitats: cuinar, fer exercici, fer campionats diversos, ballar i cantar…
No m’agrada acabar els contes, així que aquest conte no s'acabarà. Aquest conte durarà mentre algú se’n recordi d’aquest coronavirus que ara, a la televisió, diuen que ja no és cap perill. I els que visquin d'aquí a tres mil anys encara el recordaran buscant a Google (si encara existeix!).
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Solc