EXPERIÈNCIA A L’HOSPITAL
Feia molta estona que la Irina estava asseguda a la cadira del seu escriptori, no aconseguia resoldre el problema de matemàtiques que li havia donat l’Ivan, el professor. Mentre intentava fer una divisió de cinc xifres, la seva mare, va obrir preocupada la porta blanca i elegant de la seva petita habitació.
“Què passa, mama?” va preguntar la nena de deu anys, amb veu avorrida.
“El pare es troba malament! Està estirat al sofà i no es pot posar dret” va dir la mare amb un fil de veu. La Irina va aixecar-se d’un bot de la cadira, l’havia preocupat molt aquella informació, notava que el cor li bategava el doble de ràpid.
Va exclamar: “L’hem de portar a l’hospital!” Però la mare va fer una mena de ganyota d'impotència, no tenien prou diners per posar gasolina, i va respondre: “Sí, però el cotxe no té gasolina per anar i tornar...”
A la Irina li va passar una idea pel cap. “Potser podríem tornar amb el metro.” va proposar. La mare es va quedar pensarosa un parell de segons i va confirmar, amb una mica més de veu però preocupada: “Molt bona idea, va, afanyem-nos.” Mare i filla van baixar una planta per arribar a la sala d’estar on era el pare, estirat immòbil al sofà. Amb una mica de col·laboració van aconseguir portar-lo als seients de darrere del cotxe, i lligar-lo d’una manera molt peculiar, ja que havia d’estar estirat.
Quan van arribar, per sort, una metgessa alta i corpulenta i un infermer molt prim i amb uns ulls blau clar les van ajudar a portar-lo fins a un llitet d’aquells típics dels hospitals. L’infermer les va acompanyar per un passadís molt llarg fins arribar al final, on hi havia unes cadires i uns bancs. Un cop allà, l’infermer va anunciar: “Espereu-vos aquí.” Després va mirar la Irina a la cara amb als seus ulls blaus. A la nena li va semblar que aquella mirada la traspassava i li arribava fins dins; per un moment va pensar que podia llegir-li la ment.
Es van quedar en aquesta posició durant uns segons i després l’infermer va preguntar: “Estàs preocupada pel teu pare, oi?” En aquell moment la Irina va estar gairebé segura que aquella persona tenia poders màgics, però finalment va assentir.
“No et preocupis: jo i la doctora Clara farem tot el possible per curar-lo. Us informarem del que té quan acabem, d’acord?” Va mirar ràpidament la mare i va marxar. Van passar un parell d’hores, però a la nena li van semblar un nombre infinit de dies. Estava molt preocupada.
Finalment va tornar l’home dels ulls blaus i va anunciar: “No té res greu, però s’haurà de quedar uns dies aquí. El voleu veure?” La nena i la mare es van mirar i van assentir. L’infermer va continuar: “Seguiu-me, que l’hospital es gran!” Van tornar a travessar el passadís, van pujar unes escales molt amples i van obrir una porta on posava “PACIENTS”. Dins hi havia el pare, amb una manta, estirat en un llit. Un tub llarg i prim se li acabava dins del braç: això a l’Irina no li feia gaire gràcia. Va córrer cap a ell, estava contentíssima de tornar-lo a veure després d’aquelles hores que no tenien un final.
Mentre tornaven amb el metro, la mare va dir: “Filla meva, sort del metro, sinó no hauríem pogut tornar a casa.” La Irina va assentir. La mare va continuar: “Demà t’hauràs de quedar sola perquè hauré de solucionar el problema del cotxe.” La nena es va repenjar a la seva espatlla: “Mama, tranquil·la, jo em sento molt feliç després de tot. Espero que el pare torni a casa aviat, no només perquè me l’estimo molt, però també perquè m’ha d’ajudar amb els deures!”
Categoria de 8 a 12 anys. Escola d'Olvan