Un racó per recordar
Les 7:00h. Com de costum, no recordo de com em dic, era Noelia? Maia? O Adèlia? Ho consulto a la llibreta de “memòria” que em va regalar la Carla, la meva filla, l’any passat. Allà apunto tota la informació essencial que els meu 105 anys i el meu Alzheimer em fan oblidar, per exemple, el meu aniversari, la meva edat… En fi, després de mirar-ho faig memòria, resulta que em dic Amèlia, anava ben encaminada, però … Esmorzo, sempre em costa molt preparar-me l’esmorzar, sovint no recordo on he deixat el cafè, la llet, les tasses… Un cop ho aconsegueixo, surto al carrer, on de camí, em saluden gent a la qual la majoria havia oblidat, independentment d’això, jo els torno la salutació amb un somriure i un gest amb la mà. Això ho faig mentre em dirigeixo al meu objectiu: l’autobús, no he d’anar pas a cap lloc, ni molt menys pujar-hi, m’agrada seure allí perquè és l’únic lloc, al banc de la parada de l’autobús TMB quan recordo tots els moments, noms i cognoms de la meva vida. Arribo,m'assec i de sobte, una primera anècdota em ve al cap: és de quan era petita, quan tenia 7 anys i el primer autobús va ser inaugurat. La mare em va fer unes trenes i em va posar un llaç verd claret molt maco al cabell. Jo portava un vestit del mateix color que el llaç, que m’anava fins al genolls i que tantes ganes tenia d’estrenar. Quan per primer cop vaig veure un autobús, em vaig emocionar, era de color vermell i tenia dos pisos. La mare, tal com havia promès, ens va fer pujar a mi i a la meva germana i vam donar un tomb, costava 10 cèntims, 5 menys que el tramvia.
“Quins records”, vaig pensar i, no vaig poder evitar que em caigués una llàgrima També vaig recordar quan utilitzava l'autobús per anar a l’escola, em feia molta il.lusió pujar-hi, l’autobús semblava màgic! També recordo el dia que em vaig casar, portava un vestit blanc fins als peus, i anava agafada de la mà de la persona més especial. L’Aidan, era un home alt, amb el cabell tan negre com el carbó i uns ulls tan macos com és el mar. Li brillaven tant com els meus, perquè aquest seria un dia molt especial… la sensació es barrejava entre por, emoció, amor… Però tot el món s'acabà fa 3 anys, el dia 16 d’octubre, va morir el meu marit…
Penso també en el naixement de la Carla, en ell també va aparèixer l’autobús, jo estava a casa meva i vaig notar que el nadó ja venia, l’Aidan no era a casa, cosa que no em va ajudar gens… volia agafar el metro però no portava els 10 cèntims necessaris, tot i així, en veure'm en les condicions que estava, em van deixar entrar. La gent em preguntava com estava, i jo, tot i que volgués, no els contestava. Corrents, em van portar a l’hospital, i allà va ser quan la Carla va néixer, com quasi tots els nens, va sortir plorant, però tot i així, jo era feliç, perquè en aquell moment, em sentia la dona més afortunada del món.
M’agrada venir a aquest lloc perquè es l'únic que m’ajuda a recordar tota la meva vida, he viscut coses magnífiques amb gent extraordinària i,tot i que el meu alzheimer s'agreugi , aquests records seguiran vius, en aquest banc, en aquesta parada. Seguiran amb vida en una zona del meu cap que, per molt petita que sigui, està present, i que gràcies al banc de l'autobús TMB recordo.
Les 7:00. Com de costum no em recordo de com em dic, com cada dia ho consulto a la llibreta de memòria. En obrir-la cau un paperet a terra: "Autobusos TMB fan 100 anys". Felicitats, amic!
Categoria de 8 a 12 anys. Centre D'estudis Montseny