PUC SER CONDUCTORA!
M’agradaria saber com se sent un conductor de metro. Em dic Júlia, tinc 19 anys i vull ser conductora de metro. Sempre que vaig en metro penso que si fos conductora podria veure els túnels de cara en totes les línies, no només en la línia taronja. Quan estic sopant o dinant amb la família o amb els amics sempre parlem de com seria arribar a ser conductor de metro, i em fa molta ràbia perquè el meu germà gran, en Lluc, ho és. Vaig entrar a la web de TMB i vaig trobar unes proves per poder treballar com a conductora si les aprovava. Els meus pares i els amics estaven molt contents de mi. Un dia vaig anar en metro al lloc on em van donar 5 llibres grossos per estudiar. Quan vaig arribar a casa, vaig dinar i em vaig posar a estudiar. Era molt difícil, però cada cop ho entenia millor. Ja eren les 19:00, així que vaig guardar el llibre i vaig començar a preparar el sopar. Quan vaig acabar de fer el sopar, la meva millor amiga em va trucar per comentar-me que avui anaven a sopar fora, que si hi volia anar, i és clar que sí (així ja tenia el sopar fet per a l’endemà!) Per anar a aquell restaurant s’havia d’agafar el metro. Només podia agafar la línia taronja. Quan era al restaurant i havia de marxar cap a casa vaig sentir que un dels meus amics havia passat les proves per ser conductor a Madrid. Això em va fer molta enveja i l’endemà al matí, després d’esmorzar, em vaig posar a estudiar de valent. I així cada dia, fins que vaig guanyar un concurs al qual m’havia apuntat. El premi era anar un mes als Estats Units per aprendre anglès gratis. Però era el mateix mes que les proves per ser conductora. L’anglès era el meu idioma preferit... No sabia què fer! Era molt difícil triar. Cada dia pensant-hi. Vaig intentar parlar amb gent per veure si algú podia em podia donar la resposta correcta, però tots em responien el mateix: «Ho has de decidir tu». No vaig treure res en clar. Un dia, en tornar a casa, estava feta pols, em vaig estirar al llit i vaig començar a pensar i plorar en veu baixa. L’endemà al matí vaig anar a parlar amb una amiga per veure què en pensava ella. No va anar gaire bé, perquè la meva amiga se n’anava als Estats Units perquè ella tenia un objectiu clar: volia ser professora d’anglès. Cada dia estava més confosa perquè el dissabte havia de prendre una decisió (i estàvem a dimecres!). Quan va arribar el dissabte no ho tenia clar, però vaig pensar: «Aquesta és l’única oportunitat per ser conductora de metro; ja aniré als Estats Units. La veritat és que tinc més ganes de ser conductora que d’anar als Estats Units, però tinc dubtes perquè no sempre es pot viatjar gratis». Però també vaig pensar que les proves les podria fer un altre any. Va arribar divendres a la nit i jo encara pensava què fer. El dissabte vaig dir als meus pares que volia fer les proves per ser conductora. Finalment era en una taula fent l’examen. Quan vaig sortir estava una mica nerviosa. Al cap d’un mes em van comunicar les notes de les proves. Havia aprovat!!! Cada dia conduint el metro. I l’any vinent vaig decidir anar als Estats Units, Finalment, vaig fer realitat el meu somni.
Categoria de 8 a 12 anys. Torre Balldovina