Mirant per la finestra

Maria

La tornada de l’escola a casa era el seu moment preferit del dia. Amb la mare agafaven sempre la línia D50 d’autobús, la parada de la qual estava a un carrer de casa. Tot just s’obrien les portes del vehicle, la Carla hi pujava d’un salt i es dirigia corrent allà on hi hagués un seient de finestra lliure.


-Carla, no corris dins l’autobús! –la reprenia la mare, sacsejant el cap amb un gest de desaprovació mentre validava els dos bitllets.


Però la Carla no la sentia, un cop pujava al bus, tota la seva atenció es dirigia a allò que veia per la finestra. La seva concentració era tan gran, que ni tan sols s’adonava que la mare s’havia assegut al seu costat i que, de tan bé que la coneixia, ja no li preguntava res, tal com feia abans.


-Recorda que demà has de portar el material que t’ha demanat el professor de plàstica. Que no se t’oblidi  –va dir-li, just quan l’autobús va agafar el revolt a Arc de Triomf– Carla, que em sents? Carla!


 


Estava clar, però, que la Carla no sentia res del que li estava dient. En canvi, observava amb estupefacció com davant dels seus ulls l’Arc de Triomf s’havia transformat en un preciós castell de pedra blanca com la neu i el Passeig de Lluís Companys era, enc efecte, un meravellós jardí ple d’arbres fruiters i flors de tots colors. D’una de les finestres de la torre més alta en va sortir una bonica princesa, de cabells negres i ulls verds, que, amb decisió i sense pensar-s’ho, va saltar al buit. En aquell moment va passar un drac verd i ferotge que, per sorpresa de la Carla, va recollir la valenta princesa, la qual va quedar gràcilment asseguda al seu llom. Va marxar volant sobre la criatura, però li va picar un ullet a la nena, que fascinada l’observava des del D50, desitjant ser una intrèpida princesa, com aquella que acabava de veure.


 


Quan la mare li va indicar que havien de baixar de l’autobús, la Carla ja estava pensant en el proper trajecte en transport públic. Cada dia era una aventura, i sempre que n’acabava una, ja estava desitjant que arribés la següent.


 


Els dimarts a la tarda sempre agafava el metro per anar a l’entrenament de futbol. L’L4 era la seva línia preferida, ja que entre la parada de Passeig de Gràcia i la d’Urquinaona hi havia un desviament que portava al centre de la Terra. De fet, hi havia tota una xarxa subterrània amb cartells en totes direccions, que la podia portar a qualsevol altra ciutat del món: des de Londres fins a Tòquio, passant per Nova York i Amsterdam.


 


També li agradava pujar a la línia 33 d’autobús, que agafaven per anar a casa dels avis. En aquells viatges, els edificis ubicats al voltant de l’obelisc situat a la intersecció entre Passeig de Gràcia i Diagonal es convertien en majestuoses piràmides i els vianants que en aquell moment transitaven pel carrer, en egipcis de l’època de Cleòpatra.


 


Tampoc podia oblidar aquella vegada que van agafar el telefèric de Montjuïc, i es va despenjar sobtadament del cable pel qual lliscava i els va portar fins a la lluna, on van poder fer un te amb uns extraterrestres que per allà voltaven.


 


Sempre passava alguna cosa, i a la Carla no hi havia res que li agradés més que descobrir quina aventura l’esperava al transport públic.


 


Hi va haver un dia, però, que quan va seure al seient de finestra del D50, res no va ocórrer al carrer. Només hi va veure vianants atrafegats, nens sortint de l’escola, avis asseguts als bancs. Com tots els altres passatgers, va agafar el mòbil i es va posar a respondre missatges. S’havia fet gran.


 

Categoria de 13 a 17 anys. Jesuïtes Casp - Sagrat Cor de Jesús

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!