Set parades
Fa dos anys que els meus dies comencen amb el xerric ferroviari, que em punxa els timpans i desvetlla el meu cos durant uns segons. Sortosament, el sacseig del metro em bressola durant set parades, fent-me tornar a l’estat constant de letargia del meu cos, que, malgrat aquests dos anys, encara no s’ha acostumat a la jornada nocturna. No s’ha acostumat a viure amb els ulls pansits, a aclucar-los a l’alba, als vagons deserts, a tot allò que no em van ensenyar a la facultat.
Aquella nit vaig fer-ho de nou, dirigir-me a l’edifici coronat per una immensa creu vermella, que només fa que desgastar-me.
Vaig aclofar-me en una de les cadires blaves deixant que el plàstic m’atrotinés encara més les lumbars, llest per tancar els ulls durant els següents vint minuts, pels que el meu cos semblava estar programat per posar-se en marxa un cop transcorreguts. No em va donar temps, perquè a la parada següent vaig notar com dues passes feien que el sol del vagó trontollés lleugerament cap a la meva dreta.
La meva vista s’aixecà per veure-la. Era una anciana d’uns vuitanta anys. Portava un vestit negre amb flors blaves, cobert per una jaqueta beix de llana esfilagarsada. Què feia una dona així al metro a les dues de la matinada? Vaig seguir analitzant-la buscant una resposta. La seva mirada perduda, que no m’havia percebut en cap de les tres parades que havíem compartit, era l’única pista. La seva imatge em va colpir com feia temps que res no ho feia. No sé ben bé per què, tracto amb persones d’aparença similar cada nit, però hi havia alguna cosa especial en ella que em va fer pensar en com és de cruel la naturalesa amb nosaltres. Perquè aquella pell arrugada com una pansa, un dia fou suau i uniforme, aquells ulls enfonsats i destenyits un dia foren blaus llampants, i aquell cap ple de clapes, del qual sortien escasos cabells fins i grisos, un dia afermà una densa cabellera rossa. Estrenyia amb força el bastó de fusta que la mantenia dreta, cosa que feia que es marqués encara més el relleu de les seves venes.
Va ser aleshores que vaig reparar en les seves ungles. Dèbils i esquerdades, plenes de taques negres, lleument aixecades. Tot indicava un letal càncer de pell, en la segona etapa. Si no s’intervenia en una setmana no hi hauria marxa enrere. Em va envair una sensació abismal d’impotència. El meu cos i el meu cap em donaven ordres contràries: un suava, dient-me que corregués cap a ella i li expliqués què li estava passant. L’altre em frenava, no podia salvar ningú fora del meu treball i, per què voldria salvar un cos desgastat, en el que semblava que tota mena de vida ja s’havia consumit? És que volia continuar vivint?
Llavors vaig desitjar haver trobat la resposta al meu dilema: estava al metro perquè ens dirigíem al mateix destí, ambdós baixaríem a la següent parada, havia de ser això. Si no, per què devia tenir aquell lleu somriure dibuixat als llavis? A mesura que ens hi apropàvem, el pols se m’accelerava encara més.
“Pròxima estació: Hospital Clínic” - va sonar per megafonia.
Quedaven segons per a l’arribada, però el seu cos es mantenia immòbil.
Les portes es van obrir, i allà la vaig deixar. El metro va marxar. Diria que aleshores sí que em va mirar.
FI
Categoria de 13 a 17 anys. IES Francisco de Goya