La carta
Quan em vaig llevar no eren ni les set del matí, el cap em feia voltes, tenia tanta gana que em podria haver menjat un rinoceront i estava d’un mal humor increïble, però tenia altres coses en les quals pensar.
Després d’esmorzar, dutxar-me i vestir-me (a la velocitat de la llum, és clar), amb una pregunta que no em deixava ni pensar: “Què havia de fer?”.
Sabia perfectament el que la Lola em va dir a l’oficina i com d’important era, però no aconseguia recordar-me del què ni el com. Perdut en els meus pensaments i desordres vaig acabar arribant a l’estació del bus, el lloc que amb més estima recordo del meu poble. En aquells petits bancs acompanyats d’un senyal pintat amb vermell cada dia neixien històries de molts tipus, protagonitzades per gent de tota mena.
Vaig arribar al cap d'una estona i seguia fent l’esforç per recordar-me de què havia de fer, i furgant en la meva ment vaig trobar una peça més del puzzle. La Lola em va dir, només sortir, que havia d’anar al seu despatx a les vuit del matí i amb els documents descarregats. Tot i que recordava perfectament que els hi havia donat feia mesos, i de fet, fins ara no m’havia dit res.
Mentre el bus arrencava amb el clàssic i desagradable rugit de motors, vaig notar com algú se m’apropava. Una noia més aviat jove amb el cabell recollit i negre com l’ala d’un corb em mirava com si volgués dir-me una cosa urgent però no sapigués com. Al principi no vaig dir res i vaig treure el mòbil, fent veure que no me n’havia adonat, pla que no va funcionar.
- Ets el Marià Palau, oi?
Si soc sincer, em vaig quedar força atònit.
- Sí, què passa?
- T’haig de dir una cosa- va respondre amb veu seriosa, obrint la seva ronyonera.
No vaig poder evitar imaginar-me el que seria: Alguna factura? No podia ser, les havia pagat totes. Carta d’una pretendent? Impossible. Algun problema causat per alguna cosa que ni me’n recordava que havia fet? Podia ser.
Al final va resultar que eren dues la vegada: una noia misteriosa anomenada Jeanette Durand, que em deia de quedar per solucionar un assumpte pendent. Intentant fer memòria de qui era aquella Jeanette, la noia de la carta em mirava amb aquells ullassos blaus. Li anava a preguntar què volia, però el bus va començar a fer de les seves. Ni mig minut després el conductor es va disculpar i vam haver de baixar. Un cop a terra, la dels ullassos es va perdre entre la multitud, deixant-me a soles amb la carta. Me la vaig llegir un altre cop, i vaig trobar un detall molt interessant. La signatura estava escrita amb lettering i a baix a la dreta hi havia escrit un nom que em va fer obrir la boca: Sidius.
Ràpidament vaig agafar el mòbil i vaig fer una trucada al grup de l’oficina. Per variar ningú no em va respondre, i ni em vaig esforçar en trucar un altre cop. Mentre buscava la noia entre la multitud de la ciutat a tota pressa, cada cop m’anava perdent més en els suburbis.
Al final vaig haver d’agafar el següent bus, però no estava per res del món frustrat o enfadat. Tenia informació de sobres per trobar els sequaços de Sidius i els seus plans, i fins i tot saber on localitzar-los. Aquest cop li vaig enviar un missatge a la Gina i a la resta del grup, dient-li que no m’esperessin per dinar amb un somriure maliciós.
Era una oportunitat massa bona com per deixar-la escapar.
Categoria de 13 a 17 anys. Pere Ribot