Sense direcció ni atenció
Per fi fora de casa. La miocardiopatia dilatada per fi havia deixat de ser un problema. Em trobava passant la meva targeta T-Casual per aquella màquina amb un sensor i dues grans portes de vidre. Estava molt il·lusionada, gairebé no sortia de casa i ara em trobava viatjant a la Rambla.
No en sembla un viatge preciós, o rellevant. Però per a una persona que s'ha passat tancada la majoria de temps a sa vida, allò era tot un somni.
No vaig poder evitar de passar corrents a través de les portes, sembla ridícul que una noia de divuit anys passés com una nena petita, però el fet que es tanquessin soles era una gran motivació.
Vaig continuar caminant de pressa a través de les escales fins a arribar a una gran sala de metro. Era GEGANT! Hi havia molta gent. Mirant el rellotge, comprant-se un refresc… Vaig obrir el meu mapa i de seguida vaig localitzar la meva localització, mentre mirava el mapa, van passar 4 metros aproximadament.
Va arribar el meu. Quan vaig entrar, vaig notar que no hi havia tanta gent com els anteriors vehicles.
«Millor» vaig pensar.
Molt de temps en metro. Se'm va fer divertit veure tota mena de gent. Però hi havia una cosa curiosa.
No hi havia cap persona amb pressa, tots estaven molt tranquils.
Vam arribar abans del que em pensava, vaig agafar el meu mapa amb força i vaig sortir corrents, fent soroll amb els meus botins. Pujant les escales. Per-fi em trobava a la Rambla. I no em podia creure el que vaig veure.
No era la Rambla.
No sortia al mapa.
Era una cafeteria molt maca enmig d'un camp.
Girava el cap, tota la gent que veia era la que estava al metro.
—Perdoni— li vaig preguntar a un individu del metro— No és aquest, el que ens portava a la Rambla?
El senyor va somriure.
—Aquell va passar 2 metros abans.
Agraeixo ser tan despistada, i haver-me descuidat del veritable metro.
És increïble que la malaltia que em va deixar tots aquests anys a casa em deixés aquest regal.
Categoria de 8 a 12 anys. Participo sense escola