La prova
Acabo d’arribar a la que serà la meva ciutat durant els propers quatre o cinc anys. Fa un dia gris, amb aquell plugim que t’impedeix fer quasi res, però que tampoc serveix per omplir els pantans. L’autobús m’ha deixat just al davant de la meva nova llar. Només trepitjar el portal, em trobo un veí. El saludo, però no em fa ni cas. S’agraeix tenir un comitè de benvinguda tan agradable.Pujo al meu pis i em sento transportada a un altre lloc, amb un flaire primaverenc. Em quedo totalment fascinada en veure les enormes habitacions. No crec que aquest apartament sigui tot per a mi.
El meu segon dia el començo amb energia i ganes de conèixer i descobrir. Un cop al carrer, veig el veí d’ahir, però faig com si res. Tot i així, em crida un hola, de sobte. No sé si m’està prenent el pèl o si vol començar de zero. Només volia presentar-se. Continuo el meu camí i veig, a la llunyania, dos nois caminant. Un d’ells em recorda el veí, però em dec estar confonent. Llavors m’adono que ambdós són iguals; deuen ser bessons. Continuo endavant i me’ls torno a creuar. Com pot ser? Van a la velocitat de la llum, o què? Arribo a una plaça cèntrica, on no veig cap infant jugant. Només hi ha adults d’un costat a l’altre. Tots tenen el mateix aspecte: cabell negre, uns quaranta anys, un metre vuitanta d’alçada… Semblen clons! Un cop a casa, em dirigeixo, espantada, al lavabo, però no trobo el que busco. No hi ha cap mirall enlloc. M’adono que el mòbil podria servir i, efectivament, és la meva cara.
El meu tercer dia el començo amb por i ganes de quedar-me a casa. Em dirigeixo a Pep Ventura i em trobo amb la mateixa cara de sempre. Li pregunto des de quan viu en aquesta zona i em respon que té la sensació d’haver-hi viscut tota la vida. Compro un bitllet de deu viatges amb l’ajuda d’un treballador… amb una cara coneguda, al qual li pregunto des de quan treballa al metro. Em contesta que té la sensació d’haver-hi currat tota la vida. M’espanto i corro cap a l’andana, quan em trobo els bessons. No puc desaprofitar l’oportunitat i els pregunto si són germans. Tots dos, cridant, em diuen que no, que no s’assemblen gens. Els faig la pregunta decisiva: us coneixeu des de fa molt? Un diu que no sabria dir-me exactament; l’altre, que té la sensació d’haver-se conegut de tota la vida.
M’explota el cap. Pujo al metro i m’angoixo més i més en veure’m rodejada d’aquells homes repetits per tot arreu. Tots caminen i es comporten de la mateixa manera. M’aixeco, esverada, i xoco amb un d’ells. Gira el cap, lentament, i em mira amb cara de pomes agres, però canvia l’expressió ràpidament. Surto a l’exterior amb el cor a mil per hora i agafo un autobús per tornar a casa.M’estiro al sofà intentant raonar sobre tot plegat. No és possible que tots coincideixin en la mateixa resposta. Els humans no compartim els pensaments. No són humans! I què són? Extraterrestres? Em sembla que no. Són robots! Sí, és clar, els robots sí que existeixen; estan programats per dir una sèrie de frases i poden ser idèntics físicament.
Després de pronunciar la teoria dels robots, se sent el timbre. I si m’ha sentit un robot? No hi dono més voltes i, tremolant, obro la porta… soc jo! La meva estranya clon em lliura un sobre.
Estimada senyora Martínez,
Em complau informar-la que ha estat admesa al programa d’excel·lència acadèmica que canviarà el futur de la humanitat: Cataclismologia aplicada. Ha superat, amb èxit, la prova d'accés.
Cordials salutacions,
M. García Ruiz
Coordinador de grau
Categoria de 13 a 17 anys. Institut La Llauna