La persecució
Era allà. Ell. Perseguint-nos sense cansar-se. Ens estàvem quedant sense alè, ja està, havíem perdut l’única oportunitat. Havíem d’amagar-nos com més aviat millor. Vam aconseguir ocultar-nos, l’havíem despistat? Només se sentia la respiració forçada de la meva companya i jo. Estàvem soles en un bosc, ens havia perseguit des de la nit anterior, què podíem fer aquí soles? La resposta era no res, no teníem ajuda, no teníem menjar, no sabíem on estàvem.
-Què fem ara?- va preguntar la Clàudia, amb un fil de veu.
-Anem al poble del costat, segur que allà trobarem refugi- vaig dir, segura-. A més, és l'únic lloc on podem anar a part d’estar rondant per aquest immens bosc en negra nit.
Ens dirigíem al poble de la forma més silenciosa possible, perquè ell podia estar encara rondant per aquí. De sobte ens vam trobar un home sol. Què hi feia allà, en aquest bosc?
-Un noi! -li vaig murmurar- Què hi fa, aquí?
-No hem d’acostar-nos-hi, és massa arriscat. I si és ell disfressat?- va dir la Clàudia espantada.
-No és ell, és clar, com hauria pogut vestir-se tan ràpid?-li vaig dir- I a més, ell és més prim.
-Però estàs segura que ho hauríem de fer?-va dir ella, amb un to que es sabia que no estava convençuda per allò que li havia dit.
-Sí. Ens podria ajudar, no creus?
Ella va acceptar, no gaire segura, i ens vam dirigir a l’home.
-Hola…Ets del poble del costat?- vaig dir, tremolant de por.
-Sí, què voleu?-va dir l’home-. I que sigui ràpid que estic treballant.
Em vaig espantar quan va girar-se per mirar-nos. La cara, la cara que tenia, la cicatriu travessant el seu ull. Quasi em desmaio, era ell!
-Corre!-vaig dir desesperada. La Clàudia em va seguir tan ràpid com va poder.
-Veus com no era bona idea!- va cridar la Clàudia.
-Ja, però ara concentrat en córrer!
Ell també ens perseguia, sort que no era tan àgil com nosaltres, i vam poder despistar-lo. Em vaig tirar a terra al moment, esgotada. Vaig tancar els ulls i vaig començar a dormir. Vaig sentir que la Clàudia feia el mateix, estàvem mortes de cansament, no em sentia les cames.
L’endemà, vam reprendre el camí. Vam tenir la sort que després de vint minuts caminant, ja podíem veure el poble.
Quan vam entrar-hi, ens vam sorprendre molt. Només hi havia una parada de metro!
-Entrem?-li vaig preguntar.
-D’acord, però amb compte, eh?-em va respondre amb to burleta.
Ignorant-la, vam començar a baixar per aquelles escales. Ens vam parar en sec totes dues quan vam veure el metro. No era normal, estava abandonat.
-Uau- va ser l'únic que vaig poder dir. Com podia haver passat allò? Tot era molt misteriós. De sobte vam sentir trets a fora de l’estació.
-Amaguem-nos a dins- va dir la Clàudia,decidida.
Vaig assentir. I quan ja érem al vagó, de sobte el motor va començar a sonar.
-Ho sents?-vaig dir espantada.
-Sí!- em va contestar.
El metro va començar a moure's a poc a poc…. Les portes es van tancar soles! No podíem sortir! Estàvem atrapades! De sobte vaig veure que el metro s'acostava a un gran llum de color groc i…..Una sacsejada em desperta! Sento per megafonia:
Passatgers, parada Cornellà Centre, final de trajecte.
Categoria de 8 a 12 anys. Claret Barcelona