Entre andanes i mirades
Entre andanes i mirades
Potser és coincidència.
Potser és cosa del destí.
Però allà hi som tu i jo.
Un altre cop.
Separats per dues vies de distància.
Separats pel soroll metàl·lic dels metros que passen sense aturar-se.
Separats per la pressa de la gent que camina sense mirar enrere.
Separats pel compte enrere del metro, que apareix verd i fred a la pantalla.
Separats per la nostra pròpia por.
Per la incertesa.
Per la culpa de no haver-ho intentat abans.
Tu estàs assegut, amb el mòbil a les mans, fent veure que mires alguna cosa important.
Però de tant en tant, aixeques la vista.
De tant en tant, em mires.
Jo estic asseguda, amb un llibre a les mans, intentant llegir la mateixa pàgina des de fa deu minuts.
Però les paraules es barregen amb els pensaments.
I els pensaments sempre acaben tornant cap a tu.
Cadascú a la seva bombolla invisible, protegits pel vidre fràgil de la rutina.
Però aquest vidre es trenca cada cop que les nostres mirades es creuen.
De vegades, un somriure tímid s’escapa, com si no poguéssim evitar-ho.
Un reflex gairebé automàtic, com respirar.
Un somriure que diu més del que ens atrevim a pronunciar.
Ens preguntem, en silenci, què passaria si algú fes el primer pas.
Si algú s’aixequés, si creués l’andana, si travessés l’espai que ens separa.
Però el metro arriba abans que el coratge.
Sempre arriba abans.
La gent puja i baixa.
El soroll s’intensifica.
I tu desapareixes darrere de les portes que es tanquen amb un sospir metàl·lic.
Jo em quedo asseguda, amb el llibre obert però la ment buida.
Preguntant-me si demà tornaràs a ser-hi.
Preguntant-me si algun dia trencarem aquest silenci que ens envolta.
Potser demà.
Potser el destí ens donarà una altra oportunitat.
O potser només és una altra coincidència més.
Però allà érem tu i jo.
I això ja vol dir alguna cosa.
Categoria de 13 a 17 anys. Ipse