L'últim refugi
La seva mà cada cop s’anava refredant més i més, mentre jo cridava perquè es mantingués desperta. La sang li brollava de les ferides causades pels atacs aeris. La meva germana em mirava amb uns ulls plorosos, buscant en mi una seguretat que jo no tenia. Sabia que a la mare no li quedava gaire temps. Però no podia deixar-me vèncer.
-Adeu, mare…-vaig dir amb un nus a la gola.
Em vaig agenollar davant de la Xènia i li vaig oferir l’esquena.
-Puja.
-No la podem deixar així, Mar…-va respondre paralitzada pel dolor.
Se'ns esgotava el temps, escoltava les bombes franquistes caient a prop nostre.
-Xènia, puja! No ho facis més difícil del que ja és!
Finalment, va reaccionar i es va enfilar. Vaig arrencar a córrer. No era gens fàcil. Mai no havia estat atlètica, a classe sempre es reien de mi burlant-se d'això. Però ara això ja no importava. Només havíem d’arribar fins a l’estació de metro més propera. Allà seríem fora de perill.
Les meves llàgrimes em cegaven la vista, potser era millor així, ja que el terra estava ple de cossos. Vaig reconèixer, estirada a terra, la vella Maria. Ara jeia immòbil.
-Mar… i el pare? Quan vindrà?- va preguntar la meva germana, amb un xiuxiueig.
Em vaig quedar uns instants en silenci. El nostre pare estava al front lluitant per la República, feia mesos que no teníem cap notícia seva. Probablement és mort, vaig pensar amb el pessimisme que tant em caracteritzava.
-D'aquí a poc vindrà Xènia-vaig intentar sonar convincent, però la veu em tremolava.
Ja veia l'estació a la llunyania, era la nostra única esperança. Vaig accelerar el pas.
Quan el pare va anunciar que s’allistava a l’exèrcit la por es va convertir en una ombra constant. Ara només quedàvem la Xènia i jo.
Els ulls se’m van omplir de llàgrimes en recordar que mai més escoltaria la dolça veu de la mare.
-Ràpid! Per aquí!-va cridar una veu que provenia de l’estació de metro.
Vaig voler córrer més, però les cames em van fallar. Em vaig precipitar a terra, m’havia torçat el turmell.
-Va Mar! Aixeca't que ja hi som-va cridar la Xènia, desesperada.
-No puc… Xènia, continua sense mi- em va mirar desolada -Si us plau…
-No, no et puc deixar. Així no…
Les llàgrimes li lliscaven per la cara.
De cop i volta de miracle, va sortir un noi de la parada corrents.
-Estàs ferida?-em va dir ja al meu costat.
-M’he torçat el turmell, no puc...
Amb una força increïble em va aixecar i em va posar sobre la seva esquena.
-Anem!- va dir, agafant la mà de la meva germana i arrencant a córrer.
Per fi ja estàvem dins de l’estació. Una punxada de dolor em va recórrer el turmell. Llavor vaig notar que no estàvem sols, fins aleshores no m’havia adonat que estàvem rodejats de supervivents, tots amb la mateixa expressió d’horror.
-Hola, jo soc en Manel, i vosaltres qui sou?- va dir el noi mirant-me.
-Jo em dic Mar, ella Xènia- vaig respondre.
Va somriure i el meu cor es va accelerar.
-Gràcies… no hi seríem aquí sense tu- vaig continuar.
Ell anava a respondre, però en aquell moment les llums es van apagar. Un silenci espès es va estendre. Només se sentien les nostres respiracions i els avions a l’exterior.
-Ja venen…- va dir una dona amb un murmuri.
Vaig notar la freda mà de la meva germana estrenyent la meva.
-Tot anirà bé- em va dir en Manel. La seva veu em va tranquil·litzar. M’hauria agradat que m’abracés en aquell moment.
Pocs segons més tard va caure la primera bomba.
Jo plorava en silenci.
L’últim que vaig sentir abans que el sostre s’esfondrés va ser la veu de la meva germana.
—Mar… tinc por…
Categoria de 13 a 17 anys. institut