Delictes en escena
Era un dia de setembre, el curs escolar acabava de començar, però la professora de teatre va voler iniciar els assajos de la gran obra de tardor. L’obra tractava sobre un crim al metro, que havia de resoldre un detectiu anomenat Sherlock Holmes, el qual tenia una filla de nom Ada.
El paper de Sherlock Holmes el representava un nen anomenat Marc, i el d’Ada, una nena de nom Àlexia. També hi havia més personatges: el majordom Grace, interpretat per en Ferran; el conductor de la limusina, que feia l'Ariadna; i, finalment, els bessons Grimer, interpretats per la Laia i en Carl.
Tot anava bé fins que, durant un assaig, un sac de sorra va caure sobre el peu de la Laia. Tots es van quedar parats, però l’Àlexia va mirar cap amunt i va veure unes estisores i la corda tallada que sostenia el sac. Sorpresa, va preguntar a la Laia qui creia que podia haver estat.
—Potser la Victòria, la Miranda o l’Axel —va dir la Laia.
L’Àlexia els va preguntar a tots tres, però ningú va confessar res. Finalment, va sospitar d'en Marc, el xicot de la Laia. Quan li ho va preguntar directament, ell va confessar i, com a càstig, no el van deixar continuar a l’obra. A més, la Laia va decidir deixar-lo.
L’endemà, la professora va anunciar que la Laia seria la nova Sherlock i que la Miranda faria el paper de bessona.
Un gir inesperat
Dos dies després, l’Àlexia va començar a sospitar. Alguna cosa no quadrava. Per confirmar les seves sospites, va fer algunes proves:
- Va deixar un ram de flors a la taquilla de la Laia, com si fos de part d’en Marc.
- Va comprovar que en Marc era esquerrà i la Laia dretana, mentre que les estisores eren per a dretans.
Cada vegada tot li semblava més estrany, així que va decidir trucar a la Laia.
—Laia, ja heu tornat tu i en Marc? —li va preguntar.
—No! Què dius?! —va respondre cridant.
—Però sou amics?
—No! —va cridar encara més fort.
—A no? I des de quan no us veieu?
—Des del dia que va passar allò del sac —va dir la Laia.
—Curiós… perquè l’endemà et vaig veure amb ell —va replicar l’Àlexia, cada cop més sorpresa.
—Ja, però… a tu no t’importa! —va dir la Laia abans de penjar la trucada.
La veritat surt a la llum
L’endemà, l’Àlexia va arribar amb una fitxa d’investigació:
- LAIA: Mai s’hauria fet mal a si mateixa, ja que aquell cap de setmana tenia una competició important de dansa.
- MIRANDA: Era la seva millor amiga i competien juntes. Si la Laia es lesionava, quedarien desqualificades.
- CARL: Sempre depenia de la Laia per recordar-se del guió. No voldria que ella deixés de ser una bessona.
- MARC: No voldria que la Laia es fes mal, especialment després de comprar-li coses cares per a la competició.
- FERRAN: Jugaven junts a l’equip de futbol de l’escola i l’endemà era la gran final.
- PROFESSORA: Ella era la culpable! Sempre eliminava en Marc de l’escena i l’únic que volia era que algú millor ocupés el seu paper.
—Molt bé… —va dir l’Ariadna—, però per què jo no surto al full?
—Perquè aquell dia estaves a Itàlia —li va respondre l’Àlexia.
—Ja… però llavors, per què en Marc va dir que havia estat ell? I per què, si la Laia sabia que no era en Marc, no ho va dir?
—Fàcil! En Marc va assumir la culpa perquè la professora li va prometre excel·lents la resta del curs. I la Laia tampoc ho va dir… perquè ella també rebria excel·lents a canvi del seu silenci.
—Què passarà ara? —va preguntar l’Ariadna.
Un final inesperat
—Àlexia, desperta! —va dir la seva mare.
L’Àlexia es va aixecar de cop, desconcertada.
—Uf… ha estat tot un somni!
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Barcelona