L'oblit que devora el món
Em dic Ona, i des que tinc memòria, he notat una cosa estranya: si oblido algú, desapareix del món sencer.
Cada vegada que anava al metro, no hi havia ningú. Al principi, em semblava normal, coincidències, potser. Però cada cop era més freqüent. Només girar-me, les persones que seien al meu costat o fins i tot les que estaven lluny desapareixien en un instant.
No me’n vaig adonar fins setmanes després, quan vaig veure per la televisió que molta gent del metro estava desapareixent sense explicació. La meva mare, espantada, em va prohibir tornar-hi per la meva seguretat. Curiosament, la gent va deixar de desaparèixer.
Però les coses no van millorar a les vacances. Sense adonar-me'n, havia oblidat totes les meves amigues de l’escola… i tot el meu món va desaparèixer.
Només va caldre un dia sense donar importància a res ni a ningú. Quan em vaig despertar, tot era negre. Només quedava la nostra caravana i la meva família.
—Ona, què passa? Per què estàs tan alterada? —va preguntar la mare.
Li vaig explicar que només veia un buit negre, que tot havia desaparegut. No em va creure. I aquella va ser la pitjor decisió que va prendre.
Va saltar de la caravana sense por… i jo vaig veure com un dimoni fosc, amb la cara més lletja possible, se la menjava. Vaig cridar mentre intentava escapar d’aquella bèstia enorme que cobria tot el món.
L’últim record que tinc abans que una altra gran ombra m’aconseguís va ser veure la meva germana sortir de la caravana… i ser absorbida per aquell ésser monstruós. El meu pare, en escoltar els crits, va sortir corrents, però la criatura era massa gran, temible i ràpida.
Finalment, la bèstia, mirant-me fixament, em va parlar:
—Ets la responsable de tot això. Et deixaré viure… però només si em dones pastís cada dos dies.
Ara sóc presonera d’aquest ésser i només visc en una petita caseta de fusta, com una grangera. Espero que, quan mori, tot torni a la normalitat i que algú trobi aquest diari.
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Barcelona