Ciutat de la Justícia
Hauria d’haver baixat del metro quan l’he vist. Ha estat el record d’ell agonitzant que m’ha fet pensar que no podia ser ell. Oh, que insolent jo! El meu posat m’ha traït, el mateix aire de suficiència miserable que portava antany. Veure aquelles faccions, sentir la seva veu trencadissa cridant “ajuda, ajuda!” als meus somnis, veure’l esplèndid quan jo el recordava feble com un conill en un camp de tigres. Entenc massa tard que les coses canvien, que el lleó amb la cabellera més admirable i el rugit que fa tremolar tota la terra pot esdevenir un lleó vell i gastat. Podrit. Com jo, un home solter amb un fill mort.
Per això no baixo quan les nostres mirades es creuen.
No li dono el plaer de devorar-me amb la mirada. Se’l veu crescut; ja no adora res. I tot per culpa meva. Veure’l allà assegut, en un vagó quasi buit però que m’ofega, em fa entendre que ha vingut a cobrar-se el preu de la traïció. M’aferro a tots els llocs, a la barana, al seient, al mateix aire. I a continuació, l’acceleració. Al meu cor, que avisa de ser preparat per sortir disparat. A les meves mans, que banyades en suor ballen per qualsevol superfície a la qual m’agafo. Als meus pensaments, que m’envaeixen en assalts cada vegada més difícils d’aturar.
I sense avís previ s’aixeca. Comença a desfilar pel vagó. Passa rere passa. Cada cop més a prop. Vindrà i em matarà? Em raptarà? O pitjor encara, em farà tornar-li el que li vaig arrabassar, el que la meva ment em retreu constantment?
Però sé que no és capaç de fer res d’això.
A cada passa que fa disminueix la distància que ens separa. Avança flanquejat per la seva superioritat, sense deixar de mirar-me. I la por em consumeix.
Una veu anuncia que ens trobem a Ciutat de la Justícia. Finalment, tal com he predit, passa de mi i baixa del metro. S’esvaeix entre la gent, com un mal record que s’ennuvola. I potser no ha estat més que això, una visió indesitjable massa viva. Sobretot tenint en compte que jo el vaig matar.
Pensava que reviure era una capacitat impossible d’adquirir. Però ell ho ha fet de les seves cendres, dels trossos que jo vaig crebantar.
Decideixo baixar jo també i seguir-lo. M’obro pas entre la multitud monòtona, enterrant qualsevol impuls de fer mitja volta i tornar a pujar al vagó.
No. Si cal, tornaré a fer-ho. Aquest cop no fallaré, m’asseguraré que les seves cendres s’apaguin per sempre. Corro i avanço contra tot, no el puc perdre. S’atura a la boca del metro. Titubeja davant les escales mecàniques. Finalment, sembla decidit i hi puja. Corro encara més. Si pujo per les altres a peu i m’amago en una cantonada... no tindrà escapatòria.
Ho faig. Salto els esglaons de dos en dos i surto disparat al carrer. Quan trepitjo la vorera, l’aire fred del carrer m’assalta com una bufetada. És ara. El tinc. La seva mirada es clava en la meva com un ganivet esmussat.
Una ombra gegantina em cobreix. Llavors un soroll abrupte, metàl·lic i implacable.
Un cop sec contra mi.
Un esclafit.
El terra gira… No, soc jo qui gira. El camioner que m’ha envestit ve cap a mi preocupat, però jo només soc capaç de mirar cap a la meva presa.
Aquesta em continua mirant. No m’haurà reconegut fins ara, potser? Potser era massa petit i la seva ment ho ha esborrat tot? No, que va. Se m’apropa. No diu res. S’acosta a la meva orella.
—Et volia veure per últim cop, pare —xiuxiueja.
Aleshores em deixa tirat, dessagnant-me a Ciutat de la Justícia.
I desapareix.
Categoria de 13 a 17 anys. Maristes Rubí